Apunts COMPORTAMENT POLÍTIC ASSIGNATURA COMPLETA PDF

Preview

Summary

COMPORTAMENT POLÍTICEl comportament electoral neix just després de la IIGM, es considera una autèntica revolució aquesta nova forma de ciència política. Moment en que Thomas Hume fa un canvi de paradigma. Neix una nova escola: behaviouralisme. Primer moment en què el comportament electoral es posa c...

Description

COMPORTAMENT POLÍTIC

El comportament electoral neix just després de la IIGM, es considera una autèntica revolució aquesta nova forma de ciència política. Moment en que Thomas Hume fa un canvi de paradigma. Neix una nova escola: behaviouralisme. Primer moment en què el comportament electoral es posa com a centre d’estudi de la ciència política. Neix als Estats Units després de la IIGM (anys 50) per dos motius:

-

L’explicació habitual de la CP havia estat molt de caràcter institucional fins arribat la IIGM, les anàlisis eren de base lligada als textos legals i a la idea d’institució. Per això els hi és difícil explicar el canvi en les institucions. Estaven massa centrats en el cos dogmàtic i els hi era difícil explicar el dinamisme del canvi. Per tant, la primera raó que explica aquest naixement és la insatisfacció que existia respecte com s’havia estudiat tradicionalment la CP fins aquell temps.

-

Feixisme i el comunisme: veien créixer un moviment que s’escapava completament dels cànons. Sorprenen els seus components als investigadors. No només per la qüestió que fan de l’individu sinó també perquè trenca molt les bases del que havia estat el pensament occidental fins al moment. Aquestes doctrines posen sobre la taula una tremenda versatilitat de l’individu, capaç de cometre grans atrocitats i aclucar als ulls davant d’una evidència. La sorpresa dels investigadors és una absoluta incomprensió de fins on pot arribar l’individu.

Tota la història del pensament metodològic pot venir determinada per dos grans maneres d’entendre l’individu i la societat:

-

Pensament teleològic: cada cosa que existeix perquè té un cert sentit i el que té és arribar a convertir-se en el que és. L’escola que més s’apropa a aquesta idea és el funcionalisme: Talcott Parsons, etc. Pot haver-hi més d’un mètode.

-

El centre de tot és l’individu, i l’escola behavioralista seria l’inici d’aquesta manera d’entendre l’individu, societat i mètode. Només pot haver un únic mètode tant per les Ciències Socials com les Ciències Naturals.

Comencen a posar en dubte el que és el pensament teològic. Amb el que ens referim amb pensament teològic: estem indicant que és un tipus de pensament en el qual qualsevol dels elements que tenen existència tenen un determinat fi a complir i per tant, és un pensament que s’allarga en el temps fins arribar a un element final que seria com el sentit últim de les coses. L’escola que més s’enfronta al behaviouralisme és el funcionalisme. S’obren dos camins: el pensament funcionalista (teològic) i el que trenca amb tot això que té un origen antic i és el behaviouralisme. Els dos tenen implicacions en la manera com s’entén l’individu, la societat i sobretot, com s’ha de fer ciència. La primera considera que el mètode no ha de ser únic i el corrent conductista (behavioural) sí que entén que només ha d’haver un únic mètode per les ciències socials i les ciències naturals.

Behaviouralisme és l’inici teòric de la manera d’entendre individu, societat i mètode. Comença als anys 50 als EEUU perquè molts dels recercadors europeus emigren allà i enriqueixen les universitats americanes. Te dos grans moments històrics:

-

Inici: el primer behaviouralisme és més primitiu. Va molt lligat a la idea de causaefecte. El que faci passar de la causa a l’efecte, no interessa. No es diu que no existeixi, simplement que no interessa. Estudiarem l’efecte però la funció que explica el pas de la causa a l’efecte no interessa.

-

Posterior reformulació: comença als anys 70. Considera que el que hi ha entre la causa i l’efecte és una funció que obligatòriament hem d’estudiar i que això és el que dota d’essència a les ciències socials. Quin nom li posarem a aquesta funció que ens explica el pas d’una a l’altra? Idea d’actitud. Ens servirà per mesurar el pas d’una a l’altra.

QUINS SÓN ELS GRANS PRINCIPIS TEÒRICS DEL BEHAVIOURALISME?

a) La ciència política ha de poder oferir explicacions i prediccions igual que ho fan les ciències naturals. Les prediccions han de tenir un caràcter individual. Hauríem de poder dir: aquest individu RIC acabarà votant tal partit o l’individu d’aquesta classe social acabarà votant tal partit. La llibertat de l’individu és un element a tenir en compte, i serà molt difícil preveure una predicció en ciències socials. La ciència política no pot produir lleis. No podem treballar amb lleis de caràcter general perquè no se’n produeixen. Podem explicar classes d’aconteixaments, no un aconteixament singular. No es pot predir. Però sí classes d’aconteixaments i models. La predicció que pretenen els científics behavioualismes és una reflexió molt inicial, quasi una intuïció que el temps ha demostrat que no te gaire sentit plantejar-se. La ciència política no pot predir esdeveniments singulars perquè no pot generar lleis.

b)

El límit de l’estudi està en els fenòmens observables. Tot el que són explicacions profundes d’actituds no tenen interès. El behaviouralisme vol estudiar allò observable, allò que te un contingut empíric. L’anàlisi de les institucions en certa manera interessarà, però només a l’observable.

c) Les institucions són conductes socials estancades. L’efecte polític de les institucions no es pot analitzar per l’estudi propi de les institucions. S’ha d’obrir cap a l’individu i cap a la societat.

d) Les dades han de ser quantificades al màxim possible. Només estudiarem allò que és matematitzable.

e) La valoració no pot ser considerada com una part de l’activitat científica. Molt bona part del pensament metodològic serà de quines són les estratègies que s’utilitzen per frenar l’entrada dels valors en ciències socials. La ciència política normativa menysté el behaviouralisme.

f) La ciència política ha de ser necessàriament multidisciplinar. L’explicació ha de ser multi causal. Per això, des d’un mateix mètode, el contingut de la reflexió ha de ser multidisciplinar.

Això te crítiques molt evidents:

-

Respecte el contingut positivista: sobretot en els moments inicials. El positivisme és una escola nascuda en el període d’entreguerres a la ciutat de Viena (Marx, Freud) i un dels dogmes principals d’aquesta escola és que el pensament parteix de l’observació. Si parteix d’aquí i després es construeix la teoria vol dir que nosaltres recollim dades lentament i com més diferents siguin les dades millor, i com més grans sigui el nombre de les observacions també millor. A través d’aquesta recol·lecció podem arribar a crear una llei de caràcter general. La idea és que passem dels casos singulars i individuals a una llei de caràcter general. Això és dogma en el positivisme. Aquesta estructura lògica de pensament és la inducció. El principi del positivisme és induir a través de casos particulars, una llei general. Quan observem que la inducció pot fallar perquè algun cas destrossi la inducció; aquest dubte que apareix molts anys després contravé les bases teòriques del behavioualisme. El positivisme te una fortíssima arrel positivista. Si la inducció falla o pot arribar a fallar, les bases del positivisme i per tant, també, del behaviouralisme, cauen. Hem de ser una mica més complexos a l’hora de crear teoria evitant la inducció.

-

Lligada a la idea de teoria i empíria: quan un investiga, primer observació i després inducció no serveix de res. No podem observar sense una pregunta teòrica darrere que la recolzi. Darrere l’escola behavioural hi ha l’individualisme metodològic: afirma que les úniques entitats eficaces i les úniques instancies socials que es poden estudiar són els individus i qualsevol fenomen social ha de poder reduir-se en última instància a fenòmens que fan referència als individus, a les propietats dels individus i a les relacions dels individus.

-

La idea de ser matematitzable: això fa que només s’agafin aspectes simples de matematitzar. Aquells elements complexes que requereixen d’altres aproximacions

no tant quantitatives i que poden donar un sentit més extens al contingut, no s’acaben estudiant. S’acaba estudiant allò més superficial. Hi ha un àmbit de la ciència política que queda completament laminat. El segon behaviouralisme incorporarà altres tècniques de recerca més laxes. Amb la voluntat exagerada de matematitzar allò visible estem perdent un enorme contingut.

Holisme: expressió que prové del grec, vol dir totalitat i forat. L’holisme és aquella forma de pensar que considera que la totalitat no és igual a la suma de les seves parts. La societat no és igual que la suma dels seus individus. El tot és superior a la suma de les seves parts. Tota teoria funcional, estructuralisme, no pot competir contra l’individualisme metodològic.

De quina manera l’individualisme metodològic pot explicar les institucions? La institució neix de la relació entre els individus, no te un origen històric ni etern com consideraria una escola funcional o teològica o holista. La institució (aquesta construcció macrosocial) és producte del contacte entre els individus que fa que es creï alguna cosa diferent però que l’origen continua sent l’individu. Podem acusar a l’individualisme adoptar una idea d’individualisme pràcticament natural, com una instància de decisió lliure ignorant que l’individu en el fons no és res més que una construcció cultural. Considera que aquestes neixen en societat, tenen un origen individual que no és cap altre que la concatenació dels individus.

Crítiques habituals a l’individualisme metodològic.

El principal problema als quals no pot fer front o les solucions que dona no són del tot exitoses és la relació que existeix entre individualisme metodològic i la norma social: no pot explicar la norma social i l’acció regulada per aquesta. Claríssima tendència a ignorar el seu paper en la vida social. L’individualisme metodològic explica malament la norma perquè hi ha un enfrontament amb la idea d’autonomia de l’individu: per què aquest ha de seguir la norma, per molt que sigui un pacte?

Les normes són uns generadors d’acció social quan passen a través de la consciència. És necessari ser conscient per a que hi hagi acció, sinó hi hauria reacció. Sinó no seria possible desobeir i sancionar a qui la incompleix. Només l’acte racional és el que comporta que siguin acceptables les normes, només sent conscient que el nostre desig és diferent som capaços d’acatar la norma.

O el ciutadà entén que el que li proposa la norma va més enllà dels seus desitjos i que té un sentit final i l’acaba acatant o és molt difícil explicar com l’individualisme metodològic és compatible amb la norma. Això te poc relat real i poc relat empíric. Trontolla.

Individualisme metodològic:

-

Eficàcia causal que assignem als individus; només els individus són capaços de mantenir sobre la seva esquena les ciències socials.

-

No poden haver subjectes supra individuals

-

Rellevància causal de la llibertat en l’individu

-

Impossibilitat d’una utòpica coordinació social que descosifiqui el món: aquestes grans utopies pròpies del segle XIX moren abans de l’individualisme metodològic.

-

Abandonament total d’una explicació teleològica dels fenòmens socials: explicacions causals i intencionals.

Recorregut ràpid en la idea de ciència: solució que donen

MAX WEBBER: idea de tipus ideal. Com podríem definir la idea de tipus ideal? Dues escoles teòriques potents lluitant entre si per com hem d’entendre la ciència: escola romàntica pròpia de l’alemanya del moment molt lligada a la idea de coneixement dels romànics. L’individu era el punt central, els romàntics acaben creient que l’existència del món real és discutible des del moment en què només és una creació de l’individu. No te sentit buscar lleis, és l’individu el que crea el món i el dota de sentit. Pensar que hi ha lleis de funcionament exteriors a ell, els és completament aliè. Una cosa no existeix fins que no pot ser dita. El coneixement no té perquè ser pràctic, més un coneixement d’enginyeria. A Viena està naixent l’escola positivista: l’individu ha d’observar i les dades de manera neutre i pura

acabaran donant una llei universal que els permetrà entendre el món. Max Webber és el primer que posa sobre la taula que l’individu no pot interpretar-se si no és carregat de valors, l’individu és construït socialment, només és un continent de cultura, està prenyat de valors culturals, només interpreta el món a través dels valors, aquest és el seu límit i alhora la seva gran capacitat. L’individu és un ésser carregat de valors, no un ésser neutre i pur. El coneixement no és l’individu, la gran victòria de Max Webber és l’esforç que fa per frenar la introducció dels valors en una disciplina científica. Construir una ciència avalorativa. Això tenint en compte que la única manera de definir a l’individu és dient que és un ésser carregat de calors. Diu que la societat en la que vivim no podem parlar d’uns únics valors hegemònics permanents, universals, verdaders que el permetin entendre el món. NO. La realitat demostra que el món està format per grans constel·lacions de valors que competeixen entre ells però que ens és impossible dir quin valor és millor que l’altre. No n’hi ha de millor i pitjor rang. S’han acabat els grans principis generals acceptats per tothom. Dins de cada constel·lació de valors potser podem veure quin és més important que l’altre. L’individu estarà col·locat en una de les constel·lacions. Sent aquesta descripció la que ell creu que s’adapta millor al context en que viu, hem de buscar el sistema com perquè aquesta càrrega de valors de l’individu no afecti al coneixement.

a) Per fer-ho hem d’evitar el judici de valor: la no acceptació d’un valor com categòric. Acceptar-ne un com a categòric o universal és el que hem d’evitar. Max Webber quan parlem d’evitar el judici de valor no parlem “d’això m’agrada o això no” sinó no acceptar un valor com a universal.

b) Referencia a valor: acceptació d’un valor únicament com a instrumental: quan estigui investigant que la manera que plantejo pot tenir a veure amb els valors dels quals jo estic impregnat però un cop he dissenyat allò que vull investigar fins aquí arriba la utilització del valor. Max Webber està vivint en un món en que competeixen la romàntica i la positivista: ell es posa entre les dues. Si vull estudiar l’abstenció puc fer-ho sota molts paràmetres, i si vull veure quina relació hi ha entre, en el fons estic introduint algun valor que em fa rellevant la relació. Puc utilitzar la construcció de l’individu per determinar els límits del camp de joc

però un cop arribat el valor aquí el valor ha de desaparèixer. No pot eliminar del tot el valor però l’intenta domesticar i mantenir-lo a ratlla.

Tipus ideals: s’obté a partir del posar en evidència de manera unilateral d’un o diversos punts de vista (referència avalor) i al mateix temps la reunió d’una multitud de fenòmens singulars que es presenten en major o menor mesura en la realitat i que encaixen en aquests punts de vista escollits de forma unilateral en un quadre conceptual unitari. El tipus ideal no es troba en la seva puresa en la realitat, no és trobable empíricament, és una construcció de l’investigador, i el construeix des de la referència avalor que serveix només per dissenyar el tipus ideal.

-

Els tipus ideals serveix només per allò que està construït. Si considerem que el tipus ideal serveix per qualsevol circumstància o moment històric ja no és un tipus ideal. Ha d’existir per un moment concret. Construcció teòrica a partir de la referència de valors per dir-nos com de lluny o a prop està aquella construcció teòrica a partir de la referència avalor. La por és que els valors acabin entrant fins el moll de l’os i no sigui ciència el que estem fent.

-

A partir d’aquí el positivisme s’imposa per sobre l’escola romàntica. La seva base principal és que el coneixement parteix de l’observació i a partir d’aquí induïm una llei universal. La observació és neutre i pura. Max webber és un mix entre les dues escoles. Guanya la partida el positivisme.

KARL POPPER: pretén posar en dubte el positivisme. De quina manera ho fa? Intenta establir igual que Max Webber un criteri que aconsegueixi distingir què és ciència del que no ho és. Max Webber diu que és ciència aquell coneixement que evita els judicis de valor i fa servir la referència avalor. Karl Popper “els obrers al 1917 s’aixequen contra el Zar perquè estan oprimits” però també podria dir “els obrers al 1917 no s’aixequen contra el Zar perquè estan oprimits”. No pot ser que un mateix resultat tingui explicacions contraries. Mai a la vida dues explicacions contraries poden donar un mateix resultat, si això passa és que no estem fent ciència. La ciència ha de poder predir, si no fa una predicció i nosaltres podem veure si és certa o falsa, és impossible que estiguem fent ciència. Tot coneixement que no comporti una predicció no pot ser ciència.

A la vegada, l’autor és conscient que en aquest conjunt de prediccions no podem anar provant contínuament si són o no són certes. Verificar teories és impossible perquè els casos són infinits. La ciència no pot estar corroborant tot el dia teories. Un cas particular no ens pot permetre verificar una teoria. La ciència ha d’intentar trobar un exemple que contradigui una teoria. Una ciència te una duració sempre provisional. Mentre no trobem un contra exemple que la falsi, pot durar, però sempre hi haurà la possibilitat de trobar un exemple que la contradigui, per això és temporal. Això és fer ciència. La ciència és l’intent de falsar, no de verificar. Buscar estratègies per intentar falsar la teoria. Trobar un exemple que pugui dir “aquí ha fallat”. Mil verificacions no aporten la seguretat lògica. L’objectiu de l’investigador és falsar les teories i per fer-ho necessites un predictor. És indispensable no entendre que les observacions són pures, netes i cristal·lines i que la informació que ens aporten només s’ha de classificar i analitzar. NO. Amb Karl Popper es trenca la idea que la observació passi davant de la teoria. Sempre hi ha una teoria abans de l’observació. Les dades no diuen res soles. D’aquí la importància de la pregunta de recerca la que suposa un marc teòric anterior a la observació. La primera patacada de Karl Popper contra el positivisme: MAI LA TEORIA PARTEIX DE L’OBSERVACIÓ. La segona patacada: no intentem verificar una teoria, intentem falsar una teoria. Per tant, trenca completament amb la idea ingènua que la ciència és observació.

No podem predir casos individuals, per això hem d’explicar tipus d’esdeveniments. Ho hem de fer a través dels models. Un model està format per: una pregunta de recerca, una hipòtesis, un aparell d’estadística i sobretot, un principi general que és el principi de racionalitat. Aquest principi vol dir: no posar en dubte el considerar que l’individu actuarà amb un mínim de racionalitat fent que el seu comportament, la seva activitat, s’ajusti als esdeveniments que l’envolten. Si no creiem i no donem per indubtable aquesta mínima racionalitat és impossible. Malament dit es diria “sentit comú”. Si no considerem que l’individu té aquest mínim sentit comú és impossible estudiar de manera científica una disciplina social.

THOMAS KUHN: serà la mort de Karl Popper, del positivisme. El que fa és no plantejar-se com hem d’investigar. Si anem als exemples històrics, diu ell, veiem com la ciència no ha existit d’una manera acumulativa, és a dir, verificant, falsant i tornant a falsar. La historia de la ciència funciona a cop de revolució, diu l’autor. Es produeix una revolució quan hi ha un canvi de paradigma. Un paradigma és un conjunt de valors, una certa cosmovisió del món, una certa idea de ciència, un conjunt d’institucions que en un moment determinat són hegemòniques en un àmbit acadèmic. Durant molts anys la manera en la...