Apunts Morfologia - Apuntes 1-3 PDF

Preview

Summary

15/02/Morfema o monema és la part mínima existent en morfologia. La morfologia es basa en l’estudi dels mots, monemes o morfemes, és a dir, cadascuna de les particions que podem fer. La morfologia atén tres grans branques d’anàlisi: La clitisixació s’encarrega de l’anàlisi de la forma en que s’adapt...

Description

Classes morfologia 15/02/2021 Morfema o monema és la part mínima existent en morfologia. La morfologia es basa en l’estudi dels mots, monemes o morfemes, és a dir, cadascuna de les particions que podem fer. La morfologia atén tres grans branques d’anàlisi: La clitisixació s’encarrega de l’anàlisi de la forma en que s’adapten els clítics a l’hora de formar paraules. La morfologia flexiva té a veure amb l’anàlisi de la manera que tenen de crear-se paraules mitjançant morfemes flexius. La morfologia lexica té a veure amb la formació de paraules. Fonètica>Morfologia>Sintaxi La flexió marca la concordança de la que depèn la sintaxi de manera que queden unides ambdues, entre altres coses, per aquest fenomen. Les dues parteixen de formes fonològiques que més tard serien esmentades i es transformarien en fonètiques. Text 2. La normativa Quin és el femení d’estudiant i de gerent? I d’edil, fiscal i practicant? Estudiant>Estudianta. Gerent>Gerenta reconegut per l’ AVL però és una forma secundària ja que gerent i estudiant, segons aquests diccionaris serveix per els dos gèneres. En el cas de coent i lluent no hi han formes femenines pròpies sinó que són iguals a estes ja que són adjectius. Dilluns= Forma sincrètica: que pareixen plurals però no ho són de manera que fan crear paraules que no són normatives mitjançant analogia, com passa així amb dillunsos. Neologismes: és la creació de paraules noves en una llengua. En català la institució encarregada és Neoxoc i ha determinat diferents percentatges per a la creació d’aquestes paraules:

Classes morfologia 17/02/2021 El pitjor que li pot passar a una llengua és emprar manlleus ja que poc a poc aniria rebent influència per substrat o superestrat fent que l’original perda força. Serièfil o seriòfil La primera de les dues pot fer-se per analogia amb altres paraules i també per semblança amb paraules del seu mateix camp semàntic. En la segona, podem veure que els casos com aquesta té una vocal d’enllaç entre dues paraules cultes que normalment és la o. L’argument semàntic tot i que és un bon argument, la paraula hauria de ser majorment seriòfil ja que la creació de mots semblants es fa amb la vocal d’enllaç. La paraula referència cinèfil que haviem escollit no val ja que ve del francès així que no pot ser presa com un punt de recolzament. Donota no és el paral·lel de Homenot ja que aquesta paraula està lligada a un concepte molt desdentat de la paraula de manera que Marta Peçaredona va voler crear una paraula amb un altre augmentatiu com és assa creant així donassa. Amb açò veiem altre dels aspectes que existeixen, el social o significatiu. Per a que un morfema siga identificat com un morfema s’ha d’analitzar de manera que haja recurrència fònica i que vaja lligat a unes variacions semàntiques i que puga estar en concordança amb una possible variació nominal. A més sempre ha de tindre el mateix significat. El morfema és la unitat mínima amb significat que es capaç d’ajustar-se al context fonètic i que va presenta recurrència fònica (i de vegades algunes variacions segons el context) i que a més té una norma invariable pel que fa al seu aspecte sintàctic. Ex: Ble: Visible, agradable, inefable... 1.2 El monema o morfema: unitat mínima de la morfologia Activitat 3: tranquil·lament: tranquil + vocal de suport (a)+sufixe d’acció o efecte ment. pensament: Pens+vocal de suport (a)+sufixe d’acció o efecte de(ment). Creixement: Creix+ vocal de suport (a)+sufixe d’acció o efecte(ment). Lentament: Lent+ vocal de suport (a)+sufixe d’acció o efecte ment. Naixement Naix+ vocal de suport (e)+sufixe d’acció o efecte ment. Nerviosament Nervi+ vocal de suport (o)+sufixe d’acció o efecte ment. Morfemes homònims: Coincidència en l’escriptura o en la pronunciació de dos paraules que tenen distint significat i distinta etimologia.

Classes morfologia 22/02/2021 Per que un mot siga polisèmic h de vindre del mateix origen i que dins d’ella mateixa té els mateixos components fonètics tot. El lexema és l’element central de la paraula. Tot allò que no és arrel és un afix. L’afix és un morfema que s’afig a l’arrel. Un element pot tindre contingut lèxic o contingut gramatical. Mentre que els afixos solen tenir significat gramatical com en els casos d’incontables o inseparables on la a és la vocal temàtica que identifica la conjugació a la que pertany. Afix: Morfema que s’afig a una arrel que normalment té significat gramatical tot i que també pot tindre lèxic com el els casos de ble i in. El lexema o arrel va lligada a la cadena flexiva. Radical: Blanquet. Lexema i arrel s’empra per parlar de flexió mentre que radical per fer-ho de gramàtica. Des del punt de vista distribucional els afixos poden anar o esquerra de l’arrel. Els que van a la dreta de l’arrel es diuen sufixos i els que van a l’esquerra es diuen prefixos. Els morfemes independents han de ser àtons i han d’anar separats de l’element tònic. Poden tenir aparença de mot tot i que no ho són.

un morfema te una forma fonolo gica

nivell sema ntic

un morfema pot ser una arrel o un afix

nivell fonolo gic

un morfema imposa propietats flexives (crea mots masculins, femenins, plurals, invariables quant al ge nere, etc.)

nivell morfolo gic

un morfema te un significat

nivell morfosinta ctic

un morfema te propietats d'acord a la categoria le xica (de l'arrel) o la categoria le xica que imposa al mot (quina categoria le xica imposa l'afix)

nivell sinta ctic

Morfema buit: No té significat i només val per a poder construir bé la paraula. D’altra banda, el morfema opac si que té algun tipus de siginifcat però té la mateixa funció que el buit té, ajudar a formar la paraula. La lexicalització és un procés mitjançant el qual un morfema canvia el seu significat de manera contextual. Segurament: Eixe ment no té el seu significat original de la mateixa manera que llengüeta té un morfema eta que ja no té el significat de diminutiu que abans tenia. 24/02/2021 Radical=Flexió. Base=Formació lèxica Arrel o lexema= morfologia en general

Classes morfologia Lexicalització: procés en el que es perd la previsió i anàlisi que tenim sobre les paraules. Les paraules queden fossilitzades i s’adquereix un significat nou. Jaqueta: eixe últim eta queda fossilitzat i no té el sentit de diminutiu podent fer que se li aplique altre diminutiu al mateix diminutiu: jaqueteteta. Morf i al·lomorf: Natural: Natur(lexema o arrel) al(afix, dependent, condició de, sufix). El morf és el concepte ideal d’un element lingüístic. El morf és una representació que tenim al cap, com si fos un fonema, és el que s’ha de representar tot i que més tard puga no ser així. Idea idealitzada. Els al·lomorfs són les produccions reals, les adaptacions d’un morf ideal al seu context fònic com passa amb l’exemple de l’afix in: Inefable, impossible, irreal... Aquesta representació mental quan es representa adquireix una distinta forma. Fusió de categories: Fenomen morfològic propi de la flexió verbal pel qual diversos morfemes s’han unit o agrupat en un sol morf com pot passar en els aspectes de persona i nombre. En un verb hem de buscar 7 coses: Dorm El conjunt buit sol ser una màxima en la primera persona. La vocal temàtica per la seua part també ho pot ser. El morf 0 és aquell que no té contingut formal o sense realització fonologica però si té significat, si que hi és. Forma verbal: /'dORm/R+/0/VT+/0/TMA+/0/pn DORM/I/RÍE/M: /doɾmiɾiˈem/ /ˈdoɾm/ R + /i/ VT + /ɾia/ TMA + /m/ PN Quan una a àtona en posicio final de paraula esta travada per consonsant canvia a e. 1a regla: masculí singular: neBot femení singular: neBoDA En el cas de Nebot, tenim una t final perquè és impossible la realització d’una consonant sonora final. Neboda per la seua part té una sonora ja que no ha trobat un context suficient per poder ensordir-se. Pot: /pOd/ R + /0/ VT + /0/ TMA + /0/ PN ['pOt] Podien: /pod/ R + /'i/ VT + /a/ TMA + /m/ PN Melós/a

Classes morfologia /Mel/R+ /0/VT+/’o/G+/s/

Regla d’ensordiment en posició final del mot. Per poder dur-la a terme

hem de mirar els derivats o els flexius. 01/03/2021 12. Als casos de foc/foquet i cap/capet es produeix un fenomen curios ja que en aquests casos les poblacions de certs pobles, per analogia, duen a terme una derivació diferent. El diminutiu és un fenomen que es repeteix molt de manera que la regla analogica es fa més facil de dur a terma ja que el 95% dels mots solen tindre diminutiu. Una v situada en coda sil·làbica no pot formar sil·laba de manera que vocalitza en u. En aquests mots s’afegeixen morfemes 0 en el cas del masculí i al torbar-se en posició de coda sil·labica queda tònica queda en u final. En el manteniment de la v baixa se li afig una vocal de suport, normalment sol ser en el cas femení: activa. En el català medieval les fomes de meua teua i seua eren mia tua i sua de manera que van evolucionar fins les ja esmentades però al segle XVII es va arribar en certa part de la població fins meva teva, seva. Aquests han fet una evolució per analogia de relacionada amb la síl·laba tònica de coda sil·labica tal i com passa amb captiu/captiva, blau/blava. La coda sil·labica es tindrà en compte sempre en referencia al radical. En el cas de movia la v queda en coda sil·labica pel que fa al radical així que al no poder silabificar canvia a u en alguns casos però en els que si es pot es manté la v. La 3a persona del plural es forma a partir de la 3a del singular de manera que conserva les aptituds que l’altra té. 13. En aquest cas(bla) la n que es trobaria en posició final absoluta cau. En els derivats torna aparèixer i tot i que no es mostre en els casos radicals si ho fa quan es mostra algun derivat. Aquesta regla no l’han de complir noms propis com Ramon. Als casos en que es mantenen la N és per que tenen una D «amagada», en la seua forma subjacent, foma del morf. Gran manté ja que en la seua forma subjacent manté la d com ocorre en el seu derivat grandot. En el cas de vinagre vin manté la seua n ja que la paraula és un pack sencer i no pot perdre-la. En el cas de bon home i ben dit o ben resolt es manté ja que forma part de la mateixa locució i no pot evolucionar mitjançant la regla explicada. Pel que fa a la paraula tobogan trobem altra excepció ja que és una paraula importada. Verge, home, jove, cove, rave. 3/03/2021 Morf: forma que no ha sigut materialitzada, és a dir, aquella que està idealitzada i no existeix. L’alormorf és cadascuna de les realitzacions que es creen a partir de l’enunciació del morf. 1A: ensordiment de sonores finals 2A: Una v en posició de coda sil·làbica vocalitza a U. Si a continuació no ve una vocal es vocalitza la v en u.

Classes morfologia 3A: la N en posició final absolut de paraula (amb sil·laba tònica) caurà. Sempre amb excepcions. La n no desapareixera en certes paraules quan no es trobe en posició final absolut i sempre que estiga en la forma subjacent. Els noms de les lletres, notes musicals etc també són excepcions. En exemples com vinagre quedarà exempta de desaparèixer ja que forma part de la mateixa elocució i no és l’últim element. Les paraules que tinguen altra consonant en la forma subjacent com passa amb segon(d) no cauran En les paraules planes no cau la N ja que forma part del mateix pack. *L’analogia és el motor de la morfologia perquè ajuda a imitar les formes que existeixen en la nostra llengua. 4A: Si les persones diuen calo(r) tenen de tota manera la forma subjacent calor ja que en els derivats com caloreta es recupera la R. El mateix fenomen es produeix amb al(t) que té la forma subjacent alt i que fa que els parlants que fan caure la t empren per exemple altura. Aquesta regla depèn del dialecte del parlant. En el cas de alta, depèn de nou de la varietat dialectal quan per exemple la varietat oriental empra la vocal neutra alte en lloc d’alta. La primera conjugació del present d’indicatiu del català estaria relacionada amb la parla del balear. La vocal de suport, en aquest cas la E, que és la més emprada en el català s’empra per ajudar als contexts complicats com poden ser paraules com ompl, obr... Wheeler va crear l’escala de sonicitat mitjançant la qual veiem quins contextos fonètics necessitaran de la vocal de suport per així poder seguir amb les regles articulatoris del català(no en el cas balear que són els putos amos). En un dels casos l’existència de dues oclusives finals fa que necessitem eixa vocal de suport. En el casos en els que es troben dues liquides o una oclusiva i una liquida també serà necessària la vocal de suport. La semivocal acompanyada de liquida també necessita de una vocal de suport. Oclusiva-liquida-semivocal. Oclusiva-liquida-semivocal-liquida. Act(dos ocl) Pobl(ocl+liq) Aquesta vocal de suport no és un morf, ix només en la producció final. La E és una producció fonètica de manera que no apareixerà en cap tipus d'anàlisi de morfs sinó que es tracta d’un al·lomorf. En casos com el de fixe o texte s’insereix la vocal de suport ja que la forma prototípica sil·làbica catalana no solen haver tantes consonants i tantes poques vocals. En aquests casos solen haver sibilants, oclusives, alveolars. Per aquesta acumulació l’usuari acaba per crear aquesta e.

Classes morfologia 16) 5. La a (de la forma subjacent) de portes és àtona travada per consonant de manera que canvia a e. En els casos cantaves, cantàveu, cantàvem canvien a e ja que en tots aquest casos la a és àtona i està travada per les diferents consonants que la segueixen. 17) *Clítics: paraules sense accent. En català només pot haver-hi un accent d’intensitat. Partint d’aquesta base l’accent únic que hi pot tenir una paraula anirà canviant de posició en funció de l’últim morf accentuat. *radical+vT+temps mode i aspecte+persona i nombre= caixons de forma que té un verb. [‘sent] [sen’tir] la i és la vocal temàtica (que sempre és tònica) R és el temps mode i aspecte d’infinitiu. Es desplaça l’element a l’últim morf/element tònic. [senti’re] La i és la vocal temàtica + re tma. En aquest cas és tònic l’element de temps mode o aspecte ja que s’aplica la regla de reducció accentual. [‘planta] [plan’tar] [plantasi’o] 18) Dorm/Dormir. S’aplica la regla de la reducció vocàlica implica que el desplaçament de la part tònica a l’últim element accentuat. Aç`du conseqüències per al que perd l’accent ja que la vocal oberta en català només pot estar en posició tònica de manera que dorm si que seria oberta (o) però en dormir es tancaria. L’accent és fonamental en la flexió. 19) Regla especial: En aquesta regla intervenen tant la fonètica ja que intervenen temes d’accentuació com la morfologia ja que intervenen temes de derivació. Afixos preaccentuats i mots preaccentuats. Els morfemes derivatius especials com poden ser de paraules com: atòmic, sulfúric, satíric, apòstol/apostòlic, adulter/adulteri, èter/eteri. Quan s’han desplaçat els accents s’han obert gràcies als afixos ic/i... que demanen que les síl·labes anteriors siguen tòniques. Si és una vocal mitjana(e/o) ha de ser oberta. Esfera/esfèric: l’infix ic en aquest cas, demana que el morfema anterior tinga una tònica i com és amb el cas de la e canvia a oberta. 8/3/2021 *Paraules acabades en ment (adverbis)tenen accent secundari en ment. Questions morfologiques que afecten al mot per que siga com és. *Paradigma: Conjunt de formes que resulten a partir de realitzar la flexió(verbal, nominal, el que té a veure amb els pronoms...) El radical del verb riure serà re quan estiguem en imperfet d’indicatiu. El radical del verb riure serà riu quan estem en infinitiu i algunes persones del present. Les alomorfies morfologiques, en alguns verbs són les que influiran al verb, ja siga per aspecte verbal o nominal.

Classes morfologia

El verb riure està sotmés a al·lomorfies morfològiques, és a dir, depén del temps verbal de la persona i del nombre. Radical: re- (imperfet d’indicatiu) / riu- (algunes persones del present) / ri(quan estiguem davant d’algunes persones del present d’indicatiu i subjuntiu). 21) Tots els adjectius que tenen un final amb u tindran a veure amb el camp semàntic de la cultura, religió o procedència. Per la seua part, paraules com borratxo, maco o minso tenen a veure amb la inteferència del castellà. El morfema de masculí per excel·lència en català serà aquell que siga 0. Altre seria el 1, format per u. Altre també seria O però aquest tendria a veure amb el castellà. 22) Coexistència de formes patrimonials com doblar o redoblar que no han evolucionat i d’altres patrimonials que si han fet el camí evolutiu de la llengua catalana. 23) vas, anem; fou, és, estat. Aquestes paraules són producte d'ètims totalment diferents produint-se així un fenomen de supleció. Aquest és el cas més extrem d’al·lomorfia. Regles Fonètiques Ensordiment de sonores finals V en coda sil·làbica es vocalitza en u N en posició final absolut de paraula en síl·laba tònica cau Regla que afecta a les pronunciacions segons el dialecte Regla de Wheeler: Afegiment de vocal de suport la e és la puta ama La e canvia a e quan està en posició final de sil·laba atona i travada per consonant Reducció accentual: l’accent es corre cap a l’últim morfema accentuat ja que en català només pot haver un accent d’intensitat. Reducció vocàlica: Trobem una vocal oberta sempre en posició tònica, al desplaçar-se l’accent aquesta vocal tancarà. Afixos preaccentuats: en un procés de derivació els sufixos que s’afigen demanen coses. l’accent ha de caure en la síl·laba anterior. Aquest morfema derivatiu demana que la e o la o que té davant siga oberta.

Classes morfologia Regles condicionades morfològicament El radical del verb riure serà re quan estiguem en imperfet d’indicatiu. El radical del verb riure serà riu quan estem en infinitiu i algunes persones del present. Les alomorfies morfologiques, en alguns verbs són les que influiran al verb, ja siga per aspecte verbal o nominal. El verb riure està sotmés a al·lomorfies morfològiques, és a dir, depén del temps verbal de la persona i del nombre. Radical: re- (imperfet d’indicatiu) / riu- (algunes persones del present) / ri(quan estiguem davant d’algunes persones del present d’indicatiu i subjuntiu). 21) Tots els adjectius que tenen un final amb u tindran a veure amb el camp semàntic de la cultura, religió o procedència. Per la seua part, paraules com borratxo, maco o minso tenen a veure amb la inteferència del castellà. El morfema de masculí per excel·lència en català serà aquell que siga 0. Altre seria el 1, format per u. Altre també seria O però aquest tendria a veure amb el castellà. 22) Coexistència de formes patrimonials com doblar o redoblar que no han evolucionat i d’altres patrimonials que si han fet el camí evolutiu de la llengua catalana. 23) vas, anem; fou, és, estat. Aquestes paraules són producte d'ètims totalment diferents produint-se així un fenomen de supleció. Aquest és el cas més extrem d’al·lomorfia.

1.3 El mot: unitat màxima d'anàlisi morfològica lliure, casa, porta, taula, color, gos, llibre, paper, dona, huit, platja, full Un mot és un element molt intuïtiu de la llengua. Principalment és un substantiu. No sol ser tampoc un nom abstracte ni tampoc un nom propi. Sol tenir-se sempre el mateix patró. 10/3/2021 Des del punt de vista de Bloomfield, el mot és la forma lliure mínima. La forma més petita que pot formar un enunciat. Segons aquesta explicació només serien independents aquelles formacions que tinguen un accent d’intensitat, de manera que els clítics (la, el...) no serien mots. Clitic: Són conjuncions atones, determinants, possessius que depenen d’un element tónic ja que per si mateixos no tenen un significat gramatical. És una unitat pròxima al concepte de mot però per les caracteristiques que ja hem dit no ho arriba a ser.

Classes morfologia El mot anirà basat en uns aspectes prototípics que han donat totes i cadascuna de les definicions com son la morfològica, la fonètica...

Conceptes finals: Processos morfològics: 1) Mots monomorfematics: demà, si i dins Mots Plurimorfemàtics: Incomptables i ràpidament 2)Els morfemes derivatius es diferencien dels flexius aniran a la dreta del radical mentre que els derivatius aniran a la dreta o esquerra indistintament. Els morfemes derivatius solen ser tònics. Altra diferència és que els morf...