Estatutari - Apunts todos PDF

Preview

Summary

apunts consti amaro...

Description

DRET CONSTITUCIONAL. ESTATUT I INSTITUCIONS DE CATALUNYA

TEMA 1. NATURALESA, POSICIÓ I FUNCIONS DELS ESTATUTS D’AUTONOMIA. L’ESTAUT DE 2006: PRECEDENTS, ELABORACIÓ I CARACTERÍSTIQUES. ELS ELEMENTS CONFIGURADORS DE L’AUTONOMIA DE CATALUNYA. Tots coneixem com es configura el model territorial a la CE de 1978, podem recordar l’existència d’un article 2 CE que recordava que la CE es fonamenta en la indissoluble unitat de nació espanyola, pàtria comú dels espanyols. A més, reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Aquest model territorial parteix del que coneixem com a “principi dispositius· la CE de 1978 no estableix una nacionalitat i regions concretes, sinó que estableix el dret a constituir-se en comunitat autònoma. I per tant, d’aquest article 2 més tot el títol VIII de la CE ens aporta a què no s’estableix a la CE el model territorial, sinó que simplement es diu que l’autonomia és un dret polític però és un dret polític limitat per la prèvia afirmació de la unitat indissoluble de la nació espanyola de l’article 2, i es un dret que no ha de ser necessàriament homogeni. S’estableix per tant en la CE de 1978, vinguent d’un estat unitari centralista de tota l’època franquista, es vol anar amb aquesta CE cap a un model que no essent federal, però sí que es va cap a un model descentralitzat políticament, no només administrativament, sinó políticament, això vol dir la capacitat d’auto governar-se no auto administrar-se. Aquest estat unitari permetia 3 concepcions: •

Estat unitari centralitzat

•

Estat unitari descentralitzar

• L’estat descentralitzat políticament (era un punt entremig) o bé l’estat amb autonomia policia A l’estat descentralitzat administrativament les decisions s’adopten en un centre, malgrat que els polítiques es porten a terme mitjançant òrgans descentralitzats. Amb la descentralització policia o l’autonomia policia el que hi ha són diferents centres de tant de producció de normes jurídiques com de decisions polítiques, i en conseqüència l’estat que neix amb la CE de 1978, conegut com l’estat de les autonomies, que avui en dia ha estat objecte de reconsideració a parir de la STC 31/2010, és l’estat que juntament amb la idea d’unitat s’expressa de bon principi en l’article 2 de la CE, no només les regions que l’integren sinó les nacionalitats també.

La constitució, per tant, com parteix d’aquest principi dispositiu i no determina dintre d’ella mateixa quines són les nacionalitats i regions, sinó que només s’estableix aquest principi dispositiu com a dret polític limitat no necessàriament homogeni, aquest principi dispositiu porta l’existència de la pròpia constitució d’uns mecanismes pel que fa el model territorial. No és possible un estat de les autonomies sense unes normes (estatuts) que conformen, juntament amb la CE, aquest estat.

De manera que la CE és incomplerta en aquest sentit. Cal l’exercici d’uns procediments que portin a la configuració d’aquests ens o CCAA, i de l’assumpció competencial corresponent que la CE ja constitueix als articles 148 i 149. La distribució de competències parteix d’uns elements: -

Varietat de règims autonòmics No hi ha una divisió neta entre les competències de l’estat i les de la CA per raó de la matèria Caràcter evolutiu. La reforma possible de l’estatut d’autonomia demostra aquest caràcter evolutiu

L’article 143 CE, al 1978 es deia en aquell moment: Articulo 143. 1. En el ejercicio del derecho a la autonomía reconocido en el artículo 2 de la Constitución, las provincias limítrofes con características históricas, culturales y económicas comunes, los territorios insulares y las provincias con entidad regional histórica podrán acceder a su autogobierno y constituirse en Comunidades Autónomas con arreglo a lo previsto en este Título y en los respectivos Estatutos. 2. La iniciativa del proceso Autonómico corresponde a todas las Diputaciones interesadas o al órgano interinsular correspondiente y a las dos terceras partes de los municipios cuya población represente, al menos, la mayoría del censo electoral de cada provincia o isla. Estos requisitos deberán ser cumplidos en el plazo de seis meses desde el primer acuerdo adoptado al respecto por alguna de las Corporaciones locales interesadas. 3.

La iniciativa, en caso de no prosperar, solamente podrá reiterarse pasados cinco años.

L’article 144 CE diu: Articulo 144. Las Cortes Generales, mediante Ley Orgánica, podrán, por moivos de interés nacional: • Autorizar la constitución de una Comunidad Autónoma cuando su ámbito territorial no supere el de una provincia y no reúna las condiciones del apartado 1 del arículo 143.

• Autorizar o acordar, en su caso, un Estatuto de autonomía para territorios que no estén integrados en la organización provincial. • Sustituir la iniciativa de las Corporaciones locales a que se reitere el apartado 2 del arículo 143. Es va fer la LO 13/1980 de 16 de desembre de substitució per la província d’Almeria i per la substitució de les Corts de Segovia. Per tant la CE remet als Estatuts, tant pel que fa a la creació com pel que fa a la configuració, com pel que fa a les competències que hauran de tenir aquestes comunitats autònomes. I aquesta reemissió que es fa en aquest moment posterior, es fa a unes normes que tenen una naturalesa jurídica especial que se’n diuen Estatuts d’Autonomia. És una naturalesa especial, des del moment en què es una norma que està vinculada a la funció de la configuració de l’Estat Autonòmic. En aquest sentit, es diu que la naturalesa jurídica de l’Estatut d’Autonomia és doble: • Per un costat hem de veure que l’article 147.1 CE, diu: “Dentro de los términos de la presente Constitución, los Estatutos serán la norma institucional básica de cada Comunidad Autónoma y el Estado los reconocerá y amparará como parte integrante de su ordenamiento jurídico.” Afirma que els estatuts seran la norma institucional bàsica de la CCAA, i no pot ser d’altra manera perquè si ens fixem en l’apartat segon d’aquest mateix article diu: 2.

Los Estatutos de autonomía deberán contener:

•

La denominación de la Comunidad que mejor corresponda a su idenidad histórica.

•

La delimitación de su territorio.

•

La denominación, organización y sede de las insituciones autónomas propias.

• Las competencias asumidas dentro del marco establecido en la Consitución y las bases para el traspaso de los servicios correspondientes a las mismas.

Aquests tres elements són els que tindran els Estatuts d’Autonomia. Però aquest mateix article 147.1 després d’afirmar diu la que serà la segona naturalesa jurídica: • “y el Estado los reconocerá y amparará como parte integrante de su ordenamiento jurídico.” Això ens aporta a fer una disició quan parlem del sistema de fonts, parlem del sistema de fonts de l’estat i l’autonòmic. En aquest cas diu que es reconeixerà com formant part de l’ordenament estatal.

Per acabar de confirmar aquesta naturalesa jurídica hem d’anar a l’article 81 CE que diu: “1. Son Leyes orgánicas las relativas al desarrollo de los derechos fundamentales y de las libertades públicas, las que aprueben los Estatutos de Autonomía y el régimen electoral general y las demás previstas en la Constitución”. Diu que aquest estatut s’ha d’aprovar mitjançant una llei orgànica que aquest s’insereix dins el sistema e fonts de l’OJ al lloc que li correspongui amb la força i el valor que té. Té una força d’integrar-se dins l’OJ, desplaçant normes que siguin inferiors i que siguin anteriors, com a conseqüència de la nova norma.

Els estatuts s’integren a través de les lleis orgàniques, però no són lleis orgàniques ordinàries, hi ha una discissió del TC quan a la sentencia 14/2007, es diu una cosa, i a la sentencia de l’Estatut de Catalunya se’n diu una altra, per tant no hi ha coincidència,

Quina és la posició en el sistema de fonts de l’Estatut d’Autonomia?

La primera afirmació que s’hauria de fer es que és una norma que està subordinada a la Constitució, però a la vegada està supraordenada a la resta de normes de l’ordenament jurídic, tant estatals com autonòmiques. El sistema competencial que fixa la CE havia parit d’unes premisses que era la varietat de règims autonòmics, no divisió neta de les competències per raó de la matèria entre CCAA i estat, i el caràcter evolutiu de les competències i el regim que derivava del propi estat autonòmic. Aquesta norma forma part d’allò que se’n diu el bloc de la constitucionalitat juntament amb la CE intervé amb la delimitació de les competències entre l’Estat i les CCAA, i d’aquesta manera actua com a paràmetre de constitucionalitat, tan de les lleis estatals com autonòmiques, s’explica per la rigidesa de la norma especialment rígida, per la seva modificació s’han de seguir uns procediments més complexos que no pas amb les lleis ordinàries. L’Estatut de 2006 va ser una reforma integral ,per tant la seva rigidesa era màxima, en el sentit que a més del procés i diverses fases, té un caràcter de pacte i referèndum a la població. En relació amb la CE, ho ha una jerarquia superior per part de la constitució. La constitució és la norma suprema i els estatus s’han d’aprovar conforme a ella. La conseqüència és que tot precepte estatutari contrari a la CE pot ser declarat nul pel TC, tot precepte inclòs en un estatut s’ha d’interpretar d’acord al a CE. Per tant, la relació és de jerarquia i subordinació. L’estatut en relació a les lleis autonòmiques s’estableix una relació de jerarquia. L’estatut és pràcticament superior a les lleis autonòmiques. I per tant, en el cas que una llei autonòmica, reglament o norma inferior sigui contraria a l’estatut d’autonomia, també pot ser declarada nul·la, per ani estatutària i per inconstitucional. En relació amb les lleis estatals, es parteix de l’existència d’un vincle exclusiu entre la CE i estatuts i una relació de jerarquia entre els estatuts i les lleis estatals, perquè els estatuts tenen força passiva enfront les lleis estatals, son resistents enfront aquestes. L’estatut pot legislar el que li sembli, però l’estatut en el marc competencial resistirà la força que pugui tenir la norma estatal si les competències li donen l’exclusivitat o la força suficient per mantenir-se sense que quedi afectada la norma estatal. D’aquí que tenen aquesta força passiva.

Reforma de l’Estatut de 2006

Hem de partir prèviament de que com a conseqüència de l’aplicació de la CE al 1979, es va aprovar l’estatut d’autonomia vigent fins ara que es va produir aquesta iniciativa en el parlament de Catalunya

Va fracassar per la interpretació del TC en la STC 37/2010. La qüestió de la que partíem nosaltres era de l’aplicació de la disposició transitòria segona de la CE de 1978 que deia que: “Los territorios que en el pasado hubiesen plebiscitado afirmativamente proyectos de Estatuto de autonomía y cuenten, al tiempo de promulgarse esta Constitución, con regímenes provisionales de autonomía, podrán proceder inmediatamente en la forma que se prevé en el apartado 2 del arículo 148, cuando así lo acordaren, por mayoría absoluta, sus órganos preautonómicos colegiados superiores, comunicándolo al Gobierno. El proyecto de Estatuto será elaborado de acuerdo con lo establecido en el arículo 151, numero 2, a convocatoria del órgano colegiado preautonómico.”

Aquesta és la gènesi del que dona lloc a l’aprovació de l’estatut de 1978, el procediment que s’inicia a partir d’aquest moment per fer la reforma de 2006 obeeix a una sèrie de criteris:

• La reforma en si tractava d’una elaboració territorial, que en el nostre cas la va fer el Parlament de Catalunya, el territori elabora aquesta reforma d’estatut. •

Hi havia d’haver necessàriament pacte bilateral amb les corts generals.

•

Aprovació per llei orgànica

•

Referèndum ciutadà

A procedir la reforma s’havia de partir d’aquest procediment que començava amb l’elaboració territorial per acabar amb l’aprovació per referèndum ciutadà. Això va tenir lloc en el cas de la reforma de 2006, es va iniciar en data 9 de febrer de 2004, i va acabar el 18 de juny de 2006. Es va seguir el procediment de reforma de l’article 56 de l’estatut de l’any 1979, i s’ha de dir que va ser aprovat pel parlament de Catalunya per una majoria de dos terceres parts, havia de superar aquestes 2/3 parts, mínim havia d’haver 90 diputats, aprovació de les Cors generals per majoria absoluta i referèndum positiu dels electors de Catalunya.

El procediment de reforma, implica un procediment que tindria dos característiques: •

La seva rigidesa

• El fet que ha de ser pactat, perquè implica la participació de l’Estat per un costat i la CCAA per l’altre, i sense el concurs d’aquestes dues voluntats no es possible la tramitació de la modificació proposada. L’article 147.3 CE deixa clar que la reforma dels Estatuts s’ajustarà en el procediment establert en aquests mateixos i requerirà, en tot cas, l’aprovació per les Corts Generals mitjançant llei orgànica. I l’article 152.2 estableix que un cop sancionats i promulgats els respectius estatuts només podran ser modificats pels procediments establerts i amb referèndum entre els electors inscrits en els cens corresponents.

A l’any 2003 hi ha unes eleccions autonòmiques, 4 dels 5 parits que formaven part de la convocatòria formaven canvi de propostes del marc estatutari. Va ser després de les eleccions de novembre, quan al febrer s’inicia la proposta de reforma. Aquesta és elaborada per el Parlament, que seria la primera fase, per una ponència conjunta en representants de tots els grups parlamentaris, que van treballar a parir de la documentació que havia estat elaborada per institut d’estudis autonòmic. Després d’aquesta ponència, és tramitada dins la comissió d’organització i administració de la Generalitat. Finalment, a tret de la proposta s’aprova pel Ple del Parlament amb data de 30 de setembre de 2005.

La segona fase va seguir els següents passos: •

Primer la presa en consideració pel Congrés de Diputats

•

Presentació d’esmenes

• Discussió per raó de la matèria dins la Comissió conjunta peritaria, integrada per la comissió constitucional del congrés, i una delegació del Parlament de Catalunya, en el marc d’aquesta discussió, és on es va assolir un acord sobre el temps.

L’aprovació pel ple del congrés es produeix el 30 de març de 2006. L’aprovació pel senat que no va introduir cap esmena es fa el 10 de maig de 2006. El referèndum positiu es va aprovar el dia 18 de juny de 2006. Finalment, es produeix la promulgació i publicació el dia 9 d’agost de 2006 mitjançant la publicació de la LO 6/2006 de 19 de juliol.

Hi ha una especial intenció en posar de manifest aquest tràmit per posar damunt la taula els aspectes fonamentals: existència d’un ampli acord al parlament, existència d’una negociació que genera un amplíssim acord en l’àmbit del congres i del senat, finalment la dotació per part de la població que composen el sens electoral de la zona pactada que van assolir els mínims exigits per superar-ho. Com a conseqüència de la sentencia del TC de 2010, no va merèixer la més mínima atenció respecte el referèndum i la participació dels ciutadans.

L’article 147.2 CE estableix un contingut mínim i obligatori de tots els estatuts, aquest article diu: “Article 147. 2. Los Estatutos de autonomía deberán contener: •

La denominación de la Comunidad que mejor corresponda a su identidad histórica.

•

La delimitación de su territorio.

•

La denominación, organización y sede de las instituciones autónomas propias.

• Las competencias asumidas dentro del marco establecido en la Contitución y las bases para el traspaso de los servicios correspondientes a las mismas.”

La practica demostra que tots els estatuts d’autonomia contenen altres matèries. Això vol dir per tant que hi ha un contingut real que és mes ampli que no pas el dissenyat per un constituent

Estructura de l’Estatut d’Autonomia Hem de dir que hi ha un preàmbul en el que s’expliquen les motivacions que fonamenten aquesta reforma, i que tot i no tenir valor normatiu sí que és o pot ser un element important per la interpretació del text. El títol preliminar, després del preàmbul, que conté els principis i les definicions generals relatius als elements fonamentals de l’autogovern. El títol primer – drets deures i principis lectors El títol segon – les institucions El títol tercer – el poder judicial Catalunya El títol quart – les competències El títol cinquè – les relacions institucionals de la generalitat El títol sisè –el finançament de la generalitat El títol setè – dedicat a la reforma de l’Estatut

Tots aquests títols, des del preliminar fins al setè contenen: •

223 articles,

•

15 disposicions addicionals,

• 2 disposicions transitòries, 1 disposició derogatòria, i 4 disposicions fnials. Aquest va ser el resultat final del complex tràmit que es va iniciar al Parlament de Catalunya, després a les Corts Generals, després al referèndum corresponent, i això es el que és objecte d’impugnació per part del Parit Popular per un costat, per part d’Altres comunitats autònomes també i per part del defensor del poble. No és un fet extraordinari que juntament amb presentar la sentencia 31/2010 i l’impacte que va tenir l’Estatut d’autonomia de 2006, fent a la vegada referencia a l’òrgan constitucional i al moment concret en què es dicta aquesta resolució. És un estatut que s’aprova al 2006 i estem en una sentencia que s’aprova al 2010, 4 anys després.

S’impugna l’Estatut d’autonomia però no s’impugnen altres textos estatutaris que tenen exactament el mateix contingut literal d’aspectes que el TC respecte l’estatut va considerar o bé inconstitucionals o bé en va fer una interpretació conforme, que és tant com desactivar el verdader sentit. Si hi afegim les filtracions que hi van haver durant tot el procés, i finalment la mutació que va ser 6 a 4 perquè només van participar 10 membres, hi van haver 4 vots particulars discrepants, dons tot plegat posa de manifest que el TC tenia en aquest moment uns condicionants que són els que es poden observar. La segona cosa que posen de manifest alguns autors és que malgrat ser una sentencia aparentment llarga, la sentencia té 683 folis, i els vots particulars són 197 folis més. Una de les característiques de la sentencia és la brevetat argumentava, i això ho plantegen des d’una constatació que no deixa de ser absolutament certa i és que en realitat, d’aquests 683 folis, d’entrada només n’hi ha 232 que es dediquin a argumentar la constitucionalitat o inconstitucionalitat de l’article en qüestió. Tenint en compte que hi ha 199 preceptes impugnats, us dona ràpidament la ratio d’argumentació que es conté per cada una d’aquestes qüestions que es plantegen.

Estil de la Sentencia STC 31/2010, notes principals destacables: • A més de la brevetat de l’argumentació, hi ha catedràtics que destaquen el to apolític (presentació d’arguments i establir conseqüències com a coses òbvies). • Destaca finalment també amb el seu caràcter preveniu, perquè no només vol resoldre les qüestions que figuren en el text, sinó que s’introdueix en les intencions suposadament ocultes i ja reacciona enfront de les mateixes. La sentencia de l’estatut d’autonomia de Valencia 247/2007 de la que hem observat que en el cas de Catalunya hi havia 223 articles, i el de valencià només en tenia 93. Cal fer aquesta comparació perquè el que es diu en la sentencia 247/2007 no és igual a la 31/2010 sobre les mateixes qüestions. Algunes diferencies significatives són: • Sobre la naturalesa jurídica dels estatuts, què deia el TC a l’ant 2007 i que va dir al 2010: • Al 2007 deia que l’Estatut era una categoria especial de lleis subordinat a la constitució, tot i que formen part del bloc d...