Franquisme II, Etapa de creixement econòmic PDF

Preview

Summary

Liberalització econòmica i plans de desenvolupament econòmic 1 El Plan de estabilización 1957: exhauriment de reserves del Banc d’Espanya, dèficit comercial, inflació elevada... l’ajuda a l’OCDE i FMI va comportar que s’optés per una economia lliure de mercat. La nova orientació econòmica va quedar ...

Description

TEMA 14: FRANQUISME, L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975) 1. Liberalització econòmica i plans de desenvolupament econòmic 1.1 El Plan de estabilización 1957: exhauriment de reserves del Banc d’Espanya, dèficit comercial, inflació elevada... l’ajuda a l’OCDE i FMI va comportar que s’optés per una economia lliure de mercat. La nova orientació econòmica va quedar recollida al Plan de estabilización (1959):

Uns quants organismes internacionals van donar préstecs a Espanya per plantar cara a la crisi econòmica. La nova política pretenia incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic. 1.2 L’hora dels tecnòcrates A partir de 1957 els polítics estaven preparats professionalment i per això es van anomenar tecnòcrates. Per mantenir el règim franquista segons aquests, s’havien de fer reformes administratives i impulsar una política de creixement econòmic. El desarrollismo econòmic havia de ser la garantia principal d’estabilitat social i continuïtat política. 1.3 Els plans de desenvolupament Es van fer uns plans de desenvolupament econòmic i social: planificació orientativa per impulsar l’activitat del sector públic i oferir previsions i ajudes als inversors privats. Es van promulgar tres plans de vigència quadriennal i per controlar el funcionament es va crear una comissaria del Plan de Desarrollo, presidida per Laureà López Rodó. Els plans van dur a terme 2 actuacions: accions estructurals (resoldre deficiències de la indústria) i pols de desenvolupament (reduir els desequilibris amb empreses noves on no hi ha industrialització). Els resultats van ser molt limitats, recursos utilitzats ineficaçment. 2. Els anys de creixement econòmic 2.1 El protagonisme de la indústria Motor de l’expansió econòmica: indústria, millora de la productivitat, importació de maquinària i tecnologia, inversió estrangera i baixos costos salarials. Es va produir una diversificació de la producció. Les zones amb més tradició fabril (Catalunya i País Basc) van continuar el seu predomini i es va produir la industrialització de

zones

noves

(Madrid,

metal·lúrgiques, químiques i farmacèutiques.

Sevilla,

Cadis...).

Catalunya:

creixement

indústries

TEMA 14: FRANQUISME, L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975) 2.2 La transformació de l’agricultura Dècada 1960

crisi de l’agricultura tradicional (productivitat escassa). L’augment de la demanda de

productes ramaders i fructícoles va portar a propietaris a invertir en espècies determinades i això va comportar una intensificació dels conreus i la creació d’explotacions ramaderes modernes. Per millorar-ne la rendibilitat el govern va promoure els regadius. La mecanització i la intensificació de conreus van fer que molta gent marxés del camp cap a les zones industrials. L’èxode rural va comportar la disminució de la població activa agrària, desaparició d’explotacions petites i creació de noves empreses agràries amb capacitat de produir i menys mà d’obra. 2.3 La modernització dels serveis i de la construcció Es va produir un increment considerable del pes dels serveis en l’economia com a resultat de d’urbanització, de la millora dels mitjans de transport i comunicació, creixement dels serveis públics i desenvolupament del turisme. El comerç internacional va créixer. Exportacions principals: béns d’equipament i automòbils La construcció va rebre un incentiu gràcies a l’edificació d’habitatges a les àrees urbanes en creixement, instal·lacions hoteleres, equipaments públics (escoles, hospitals)... La necessitat de finançament de les activitats econòmiques va promoure el desenvolupament del sector bancari: va invertir capitals en noves indústries, atorgar crèdits a empreses i particulars... 2.4 Fragilitat del model econòmic L’etapa de creixement econòmic va fer augmentar la renda per habitant i millorar el nivell de vida dels espanyols. Però també va augmentar la dependència de l’economia espanyola de factors externs. Espanya havia d’importar tecnologia i implicava grans despeses. La manca de recursos públics va fer que l’Estat no fos capaç de redistribuir les rendes ni impulsar la construcció d’infraestructures adequades per donar continuïtat al creixement econòmic. Això es va fer palesa al 1973 amb la crisi econòmica mundial. 3

Europa va salvar Espanya?

El discurs franquista va presentar el desenvolupament econòmic com un resultat del règim, però realment va ser resultat de la vinculació de l’economia espanyola al mercat internacional i a l’aprofitament de l’onada d’expansió econòmica europea. Els recursos financers invertits per evitar la fallida de l’economia provenien de l’exterior i van arribar amb les trameses dels emigrants, les divises dels turistes i les inversions que feien les empreses estrangeres. Gràcies a aquests recursos a Espanya es va equilibrar el dèficit de pagaments per les importacions tecnològiques i de maquinària i els productes imprescindibles per modernitzar l’estructura.

TEMA 14: FRANQUISME, L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975) 4

Els canvis demogràfics i socials

4.1 Un gran creixement demogràfic Entre 1960-75 hi va haver un augment de la població provocat per la davallada de la mortalitat i la taxa de natalitat elevada, que eren resultat del millorament de les condicions de vida. 4.2 Del camp a la ciutat Les causes de la gran migració van ser la capacitat d’atracció de les ciutats espanyoles i europees que oferien unes condicions de vida més bones juntament amb dificultats de subsistència i manca d’ocupació. L’èxode rural va ser molt intens a les zones latifundistes del sud d’Espanya (Extremadura, Andalusia...) on les transformacions agrícoles deixaven sense feina molts pagesos. Les zones de més atracció d’immigrants eren les que oferien feina: Madrid, Catalunya, País Basc i València. Aquest procés migratori va ser intens a Catalunya perquè van arribar molts treballadors de zones d’Espanya (Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó). Aquests es van instal·lar a Barcelona i al cinturó industrial (Sabadell, Cornellà...). La immigració va comportar un increment de la natalitat. 4.3 Els canvis de l’estructura laboral i social El desenvolupament industrial i el dels sector de serveis va canviar l’estructura socioprofessional espanyola: es van incrementar els assalariats, va augmentar la classe mitjana i es va consolidar una burgesia urbana. Els canvis en la distribució sectorial de la població són una mostra de la transformació, ja que van disminuir els actius agrícoles i va augmentar els obrers industrials. 4.4 La millora del nivell de vida Va augmentar la renda per capita i la familiar. L’increment del nivell de vida va millorar la capacitat de consum de béns i de serveis per habitant. Es va produir una davallada en les despeses destinades a l’alimentació i van augmentar les destinades a l’habitatge i de lleure. 5

Procés d’urbanització i desequilibris territorials

El creixement econòmic i les transformacions demogràfiques i socials (1960-75) van ser poc regulats pel govern. Per això es va fer un procés d’urbanització creant barris nous molt poblats, i la consolidació de desequilibris econòmics i de nivell de vida entre les regions espanyoles. El fet de produir-se tantes migracions va fer impossible atendre les demandes creixents d’habitatges, infraestructures i serveis públics, que van incrementar en pocs anys. Les zones del país amb més tradició agrícola es van anar despoblant i l’activitat econòmica estava tancada. Les diferències territorials van augmentar (pel que fa a la població i activitat econòmica) i es va formar una Espanya més poblada (dinàmica i població jove) i una Espanya despoblada (endarrerida econòmicament i població envellida).

TEMA 14: FRANQUISME, L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975) 6

La modernització de la societat

Les transformacions socials, la urbanització i la millora del nivell de vida van fer possible l’abandonament de les normes de conducta i de la rigidesa de la moralitat de la postguerra. Societat més oberta on s’anaven imposant hàbits socials i culturals europeus. Modernització evident en: Societat de consum: gràcies a l’augment del poder adquisitiu i a la incorporació de les dones al treball



assalariat 

Procés de laïcització i secularització



Accés a l’ensenyament bàsic de tots els espanyols (també dones) i augment dels universitaris. La Ley general de Educación (1970) va reorganitzar el sistema educatiu i va fer possible l’augment de població escolaritzada Modificació de l’estructura familiar: es va passar de les famílies extenses a la família nuclear. La



influència dels mitjans de comunicació, el turisme i els viatges van imposar les pautes de comportament familiar a Europa Canvi del paper de les dones: les dones podien estudiar i treballar i es van difondre idees feministes



que defensaven la igualtat de sexe i l’abandonament del paper tradicional de la dona. Els canvis socials i l’edat adulta de les generacions que no havien viscut la Guerra Civil van estimular l’antifranquisme. El lema “Espanya és diferent” va començar a no ser convincent ja que la societat volia ser com Europa, desenvolupada econòmicament, moderna i democràtica políticament. 7

Reformisme polític sense llibertats

7.1 El reformisme limitat dels tecnocràtes Els governs dels anys 60, formats per la influència del vicepresident de govern Carrero Blanco, volien fer unes reformes polítiques que adeqüessin el règim a les transformacions econòmiques i socials i camuflessin els aspectes més autoritaris del franquisme. Aquests governs es van orientar cap a la promoció del desenvolupament econòmic i cap a una renovació política. Darrere del reformisme hi havia la convicció que la prosperitat i el benestar social suplirien la manca de llibertats d’un govern democràtic i el desarrollismo consolidaria el règim franquista. 7.2 Les reformes institucionals i legislatives 1963

per canviar la imatge es crea el Tribunal de Orden Público que passava els delictes polítics a la

jurisdicció civil. 1966

Manuel Fraga Iribarne (ministre d’informació i turisme) va promoure la Ley de Prensa e Imprenta

que va suprimir la censura i va permetre publicacions que havien estat prohibides. Creava un sistema de multes per penalitzar les publicacions que superessin el que permetia la llei. 1967

es va promulgar la Ley Orgánica del Estado que pretenia corona l’edifici institucional del

franquisme. Aquesta introduïa retocs en les lleis fonamentals i confirmava el caràcter monàrquic del règim. La Ley de Representación Familiar va permetre l’elecció de procuradors que formaven el “terç familiar”.

TEMA 14: FRANQUISME, L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975) 1967

es crea la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va ampliar els mecanismes de cobertura,

amb càrrec a l’Estat, de les assegurances de malaltia, vellesa i viduïtat. Juliol 1969

amb la Ley de Sucesión Franco designa a Joan Carles de Borbó com a successor.

7.3 Tensions entre immobilistes i oberturistes Les reformes van incrementar dissensions dins el règim franquista. No es va aprovar la Ley Sindical i la Ley de Prensa de Fraga va ser censurada per Carrero. 1969

les diferències polítiques es van fer públiques. Va esclatar l’ escàndol Matesa, una empresa tèxtil

connectada amb l’Opus Dei que va provocar una crisi governamental. En la corrupció uns quants ministres estaven implicats i els sectors immobilistes (franquistes) van donar la culpa als operturistes (que tenien massa tolerància). La crisi es va resoldre amb la victòria de Carrero i la formació del govern monoclor, que va comportar la sortida dels ministres oberturistes (Fraga i Solís). Carrero Blanco va modificar la Ley de Prensa i va ordenar reprimir les manifestacions opositores. 7.4 Crisi i renovació de l’Església Per impulsar el distanciament entre l’Església catòlica espanyola i el franquisme, la Santa Seu va posar al capdavant a un dirigent reformista, cardenal Vicent Enrique i Tarancón, que estava a favor de les llibertats democràtiques i la reconciliació política. Aquesta reorientació va estar condicionada per la crisi de la institució (secularitzacions), la laïcització creixent i una pèrdua de la influència en la vida espanyola.. 8

La reorganització de l’antifranquisme

8.1 Els grups d’oposició política Als anys 60 es va recompondre l’antifranquisme i les organitzacions opositores van planificar una nova manera de plantar cara a la dictadura procurant el seu descrèdit. Van plantejar la necessitat de superar la Guerra Civil i la “reconciliació” entre vencedors i vençuts. El Partido Comunista de Español dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo, tenia una forta presència als moviments de masses. Julián Grimau (un dels dirigents) va ser condemnat a mort. Van sorgir organitzacions i grups que propugnaven la lluita armada (FRAP). El Partido Socialista Obrero Español, al congrés de Suresnes (1972) els militants de l’interior van aconseguir el control del partit liderat per Felipe González. Es va perfilar una oposició moderada formada per dissidents del mateix règim decebuts per la política repressiva i antidemocràtica. Al 1962 una part de l’oposició moderada participa al Congrés del Moviment Europeu per denunciar la dictadura. 8.2 El nacionalisme basc i la creació d’ETA Al País Basc va aparèixer l’ETA: organització revolucionària i nacionalista que propugnava el combat polític i social i era partidari de la lluita armada. A partir del 1968 va cometre els primers atemptats mortals.

TEMA 14: FRANQUISME, L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975) L’increment del terrorisme d’ETA va fer que el govern franquista declarés que els delictes de violència tornessin a ser considerats rebel·lió militar. L’any 1970 les penes de mort contra uns militants d’ETA van provocar grans protestes i van ser commutades. 8.3 El nou moviment obrer Entre 1960-75 els conflictes laborals es van multiplicar i estaven a les zones obreres i a les industrials. La majoria eren reivindicacions laborals i les autoritats franquistes actuaven amb repressions. creació de Comissions Obreres: organització clandestina que impulsava la lluita laboral i la

1964

política. Aquest sindicat combinava les accions il·legals (vagues) amb mitjans legals. El seu èxit a les eleccions sindicals de 1966 va fer que al 1967 el govern les reprimís. Es van aplicar condemnes molt severes per dirigents sindicals com Marcelino Camacho. 1967

es funda la Unió Sindical Obrera

8.4 Protestes estudiantils i ciutadanes La lluita contra el Sindicat Falangista Obligatori va portar a la creació de sindicats democràtics d’estudiants enfrontats a la dictadura. La resposta repressiva del règim va ser el tancament de centres i l’expulsió de professors. Al 1968 el moviment estudiantil es va radicalitzar i les universitats es van convertir en centres de rebel·lió. Van sorgir moviments socials a favor de les llibertats i de la democràcia amb entitats com Justícia i Pau. 9

Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia

A la 2a etapa del franquisme a Catalunya hi va haver moltes actuacions antifranquistes. En el pla cultural va augmentar el català en l’ús públic i van sortir més revistes en català ( Cavall Fort), es van crear entitats i van sorgir projectes culturals. L’empenta cultural va anar acompanyada de campanyes reivindicatives en defensa de l’ús de la llengua catalana, els signes d’identitats catalans i les llibertats democràtiques. Entre 1968-73 hi va haver vagues constants en el sector del metall, tèxtil, sanitat, ensenyament... Les universitats van viure una situació d’agitació política i es van denunciar els dèficits dels serveis públics. 1974: es crea la Unió de Pagesos. Al final de la dictadura una part majoritària de catalans eren partidaris d’un règim de llibertats polítiques, amnistia pels presos polítics i un organisme d’autogovern en català. Lema: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. 9.1 Assembla de Catalunya L'Assemblea de Catalunya (1971-1977) va ser una plataforma unitària de l'antifranquisme que agrupava l'oposició catalana política i social contra la dictadura del general Franco. Es va dissoldre el 1977 amb el retorn de la democràcia parlamentària.

TEMA 14: FRANQUISME, L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975) Es va constituir al 1971 a Barcelona i estava format per persones lligades a partits polítics, entitats culturals, sindicats i associacions més o menys clandestines. S’hi van agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país i s’hi van anar sumant altres organitzacions no polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns... 10 L’agonia de la dictadura Des del 70-75 el franquisme va estar condicionat per l’augment de conflictivitat social, més oposició democràtica i tensions al règim. S’hi va afegir una crisi econòmica greu derivada de l’augment del preu del petroli i el conflicte del Sàhara. 10.1

Els darrers governs franquistes

Les tensions internes es van decantar a les posicions immobilistes. Juny 1973: Carrero Blanco és nomenat president de govern, assegurat per continuar amb el franquisme després de la mort de Franco. Però això no va ser així degut a que al desembre del mateix any Carrero va ser assassinat per ETA. Gener 1974

es forma un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i

immobilistes amb el seu projecte d’obertura “espíritu del 12 de febrero”. Arias no va convèncer a ningú i els ministres oberturistes van sortir del govern i van mostrar la incapacitat del franquisme per democratitzar-se. 10.2 1973

L’increment de mobilització popular creixement de la conflictivitat social. Es creen organismes unitaris per reivindicar el sistema

democràtic i impedir la continuïtat del franquisme. 1974: es constitueix a París la Junta Democrática 1975: s’impulsa la Plataforma de Convergencia Democrática. Ambdós programes proposaven la formació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic que convoqués eleccions lliures. ETA va incrementar els atemptats i sorgeix un terrorisme esquerrà representat pel FRAP i pel GRAPO, per això Arias va incrementar la repressió. 10.3

El conflicte del Sàhara i la mort del dictador

1957: Espanya cedeix el territori d’Ifni al Marroc després d’atorgar la independència a Guinea Equatorial. Per seguir amb la descolonització del territori del Sàhara, el govern espanyol va acceptar un referèndum d’autodeterminació del territori a proposta de l’ONU i el Front Polisario (formació independentista sahrauí). 1975

aprofitant la malaltia de Franco, el Marroc exigeix el lliurament del territori i el rei Hassan II

organitza la Marxa Verda: invasió pacífica del Sàhara. Davant del perill d’un conflicte bèl·lic, Arias va signar l’acord de Madrid, que comportava el lliurament del territori al Marroc i Mauritània. 10.4

Mort de Franco: fi de la dictadura

El 20 de novembre de 1975 va morir el general Franco. Deixava enrere un règim amb crisi i tot i que ell va dir que ho havia deixat tot “Atado y bien atado”, cada vegada es feia més evident la impossibilitat d’un franquisme sense Franco....