Resum CMC T-2, 3 i 4 PDF

Preview

Summary

Resums ...

Description

TEMA%2:%GEOLOGIA% L’estructura%interna%de%la%Terra% La Terra està dividida en capes concèntriques i un nucli calent (magma). Les capes amb materials més densos es troben al centre i les més lleugeres al voltant. Les tres capes bàsiques de la Terra són:

Escorça: Capa més externa de la Terra. Fina i d’amplitud variable segons si es troba al continent o a l’oceà. L’escorça oceànica està formada per roques basàltiques i la continental està formada per granit basat i pissarra principalment. Mantell superior: La part que està en contacte amb l’escorça, junt amb la qual forma la litosfera. També està formada de roca, sobretot ferro i magnesi. La resta del mantell és fluida degut als corrents de convecció i s’anomena astenosfera. Acaba als 700km de profunditat. Mantell inferior:Format pers silicats amb poca sílice i rics en ferro i magnesi. Acaba als 2900km de profunditat, en la discontinuïtat de Gutenberg. Nucli extern: Es troba en estat líquid, fet que no permet la propagació de les ones S (secundàries) , les ones P (primàries) van molt lentes. Està format majoritàriament per ferro i una petita part de níquel. Nucli intern: Esfera de ferro principalment, que es troba en estat sòlid tot i estar a més de 2500ºC degut a la pressió elevada.

Mètodes%per%a%conèixer%l’estructura%interna%de%la%Terra:% Directes: Donen informació de les caps superficials. Ej: prospeccions mineres i petroleres, estudis gravimètrics... Indirectes: Estudi de les ones sísmiques o estudi dels meteorits (els meteorits tenen la mateixa composició que la Terra).

Mètodes%sísmics%(Gutenberg%al%SXX)% Els sismògrafs són els aparells que estudien les ones. Els mètodes sísmics es basen en l’estudi de la correlació entre la velocitat de propagació de les ones i la densitat dels materials. Com més densitat tinguin els materials, més ràpida serà la propagació de les ones. Hi ha dues classes d’ones sísmiques: • •

Superficials (llargues): Són les generades pels desastres però que no serveixen per a conèixer l’interior de la Terra. Internes: Ones primàries: Són les ones que es propaguen en el mateix sentit que la vibració de les partícules. Són les primeres ones que arriben a la superfície terrestre. Ones secundàries: Es tracta d’ones que es propaguen perpendicularment al sentit de vibració de les partícules. Són les ones que arriben després de les ones primàries.

Les zones en que les ones canvien bruscament de velocitat degut al canvi de densitat dels materials s’anomenen zones de discontinuïtat. Les zones de discontinuïtat més conegudes són la de Mohorovicic, Repetti, Gutenberg o Lehmann-Wiechert.

Tectònica%de%plaques% La tectònica de plaques és una teoria geològica que explica la formació de la litosfera, les plaques que la formen i com és el moviment entre aquestes. Aquesta teoria va ser postulada per Alfred Wegener a principis del segle XX que defensava que els continents abans n’havien format un de sol. Les proves que van confirmar la teoria van ser el fet de que molts continents separats encaixaven i que compartien roques i fòssils. Superfície Terrestre Superfície continental formada per: -

-

-

Cratons: Masses continentals molt antigues (paleozoiques u precambrianes) que no tenen relleu. Tenen un gruix molt gran i no han patit ni fragmentacions, ni erosions ni deformacions. Serralades i plegaments: • Antigues i no molt elevades com els Monts Urals, Bosbos Apalaches o les Serralades Escandinaves. • Modernes, d’entre 30 i 40milions d’anys que conformen gran part de les muntanyes de la Terra, com les Muntanyes Rocalloses, els Andes, els Pirineus, l’Himalaya, el Sistema Bètic... i molts d’altres. Gran varietat de roques • En parts planes: Roques sedimentàries producte d’erosions. • En serralades: Magmes producte de l’erupció que va provocar la formació de la muntanya.

Superfície oceànica formada per: -

Roques molt joves, degut a la renovació constant de la superfície. Plataformes continentals: Masses continentals cobertes per l’aigua on es desenvolupa la vida marina. Talús continental: Davallada de la plataforma continental. Enllaça la plataforma continental amb la plana abissal. Planes abissals: Zones del fons oceànic amb pendent molt suau o planes. Dorsals oceàniques: Estructures allargades en forma de serralades que s’estenen al llarg del fons del mar i tenen una vall central anomenada rift per on surt el magma.

Després de la Segona Guerra Mundial, el sonar va permetre estudiar el fons marí mitjançant l’oceanografia.

Límits%entre%plaques% Els límits entre plaques són tectònicament actius i poden ser de tres tipus: -

Límits convergents o destructius: Xoc entre dues plaques. Es destrueix escorça oceànica i se’n deforma de continental. • Xoc entre placa oceànica i placa continental: L’escorça oceànica és més densa que la continental i subdueix sota s’aquesta i el material es fon, això origina un flux ascendent de magma que crea arcs volcànics continentals i fosses oceàniques. A més, la col·lisió entre plaques origina nombrosos terratrèmols.

•

Xoc entre plaques oceàniques: Una placa subdueix sota l’altra iniciantse la fusió i l’activitat volcànica, creant els arcs d’illes volcàniques, com el Japó.

•

Xoc entre plaques continentals: Cap de les dues plaques es subdueixen, sinó que s’arruguen i formen serralades.

-

Límits divergents o constructius: Separació de plaques, eixamplament i formació de sòl oceànic. El punt pel qual es separen les plaques s’anomena dorsal oceànica i per allà puja material de l'astenosfera que, en refredar-se, forma noves roques que s'afegeixen als marges de les plaques. Aquest fenomen pot causar volcans i terratrèmols submarins.

-

Límits transformants: Les plaques ni s’ajunten ni es separen, es mouen lliscant les unes amb les altres, en mateixa direcció però diferent sentit. Això causa falles com la falla de San Andrés a Califòrnia. Aquests límits causen molts terratrèmols.

Els corrents de convecció causen el moviment de les plaques i els xocs entre elles. El material del mantell s’escalfa , fet que fa que pugi cap amunt. Un cop a la part superior, els materials es refreden i tornen a baixar cap avall. Aquest moviment fa que les plaques es moguin.

TEMA%3:%ORIGEN%DE%LA%VIDA% TEORIES%SOBRE%L’ORIGEN%DE%LA%VIDA% Existeixen 5 teories principals sobre l’origen de la vida que són: -Creacionisme: El creacionisme és una teoria que encara continua actualment i consisteix en que la vida és creada per un ésser omnipotent. Es basa principalment en un déu. L’evolució dels animals, els hi treu validesa. El creacionisme fou acceptat fins al segle xix, i actualment hi ha una batalla política on moviments de dretes i ultradreta intenten incorporar el creacionisme o disseny intel·ligent a l'educació estatunidenca.

-Generació% espontània: Establerta per Aristòtil. Diu que la vida podria sortir de substàncies com podria ser l’aigua. Més tard Redi ho nega amb un experiment. La teoria de la generació espontània (també coneguda com arquebiosis) és una antiga teoria biològica que sostenia que certes formes de vida (animal i vegetal) sorgeixen de manera espontània a partir de matèria orgànica, inorgànica o d'una combinació de les mateixes.

Creença profundament arrelada des de l'antiguitat ja que va ser descrita per Aristòtil, després sustentada i admesa per pensadors com Descartes, Bacon o Newton, va començar a ser objectada al segle XVII. Avui dia la comunitat científica considera que aquesta teoria està plenament refutada. Diversos experiments es van realitzar des de l'any 1668 en virtut de trobar respostes fins que Louis Pasteur va demostrar definitivament a mitjan segle XIX que la teoria de la generació espontània és una fal·làcia, postulant la llei de la biogènesi, que estableix que tot ésser viu prové d' un altre ésser viu ja existent.

Experiment+realitzat+ per+Louis+Pasteur+

-Teoria%de%la%Panspèrmia: Aquesta teoria diu que la vida es va originar amb un cometa que va deixar unes anomenades “semillas de la vida” que van donar l’origen. No ens dóna la resposta de on ni com es va crear la vida sinó que, canvia de lloc l’origen de la vida, és a dir: en un altre planeta.

-Evolució%química%o%més%coneguda%com%D’Oparin%i%Haldane: Aquesta teoria consisteix en que a partir de molècules orgàniques a una temperatura i pressió adients i altres materials radioactius, aconsegueix crear la vida. Comença creant els coacervats (gotes riques en molècules biològiques i separades del medi aquós per una membrana rudimentària) Aquest resultat també és anomenat brou orgànic on es produeix l’evolució molecular i dona lloc a la vida.

Oparin i Haldane, recreen una atmosfera primitiva amb gasos com podrien ser: CO2, NH4, CH4, NO2, SO2, N2 i SH2.

Els fonaments d'aquesta teoria es troben en les condicions fisicoquímiques que hi havia a la Terra primitiva i en les reaccions que es van donar en elles. Segons aquesta teoria, l'atmosfera primitiva estava composta per aigua, hidrogen, metà i amoníac. Entre aquests components es van generar una sèrie de reaccions químiques causa de l'energia obtinguda de les descàrregues elèctriques, de les intenses radiacions solars (en aquesta atmosfera primitiva no existia capa d'ozó) i de les erupcions volcàniques. Després d'aquestes reaccions, es van sintetitzar les primeres molècules orgàniques simples. La vida creada en aquest experiment és poc eficient ja que es anaeròbia.

-Teoria%de%la%bombolla%o%Abiogènesi: Consisteix en que a partir d’una delicada escuma produïda per les onades i dipositada pel vent, es crea la vida. La abiogènesi tracta, doncs, la manera en què aquestes primeres molècules orgàniques varen sorgir a partir de matèria inorgànica preexistent.

% % % Línia%del%temps%de%l’inici%de%la%vida

1.- Evolució molecular en un brou orgànic. (Experiment de Stanley i Miller i teories d’Oparin i Haldane. Es formen els fosfolípids i membranes i també ARN; des de ADN a Proteïnes. -Experiment de Stanley Miller: L'experiment de Miller i Urey representa l'inici de l'abiogénesis experimental, i la primera comprovació que es poden formar espontàniament molècules orgàniques a partir de substàncies inorgàniques simples en condicions ambientals adequades. Va ser portat a terme en 1952 per Stanley Miller i Harold Clayton Urey a la Universitat de Chicago. L'experiment va ser clau per donar suport a la teoria del brou primordial en l'origen de la vida.

Segons aquest experiment la síntesi de compostos orgànics, com els aminoàcids, va haver de ser fàcil a la Terra primitiva. Altres investigadors -seguint aquest procediment

i variant el tipus i les quantitats de les substàncies que reaccionan- s'han produït alguns components simples dels àcids nucleics i fins ATP. Aquesta experiència va obrir una nova branca de la biologia, la exobiologia.

2.- Comença la vida anaeròbica i heteròtrofa -Vida anaeròbica: Els organismes anaerobis són els que no utilitzen oxigen (O2) en el seu metabolisme, més exactament que l'acceptor final d'electrons és una altra substància diferent de l'dioxígeno.1 Si l'acceptor d'electrons és una molècula orgànica (piruvat, acetaldehid, etc.) es tracta de metabolisme fermentatiu; si l'acceptor final és una molècula inorgànica diferent del dioxigen (sulfat, carbonat, etc.) es tracta de respiració anaeròbica. El concepte s'oposa al de organisme aeròbic, en el metabolisme s'usa el dioxigen com a acceptor final d'electrons. -Vida heteròtrofa: Organisme que s'alimenta de substàncies orgàniques elaborades per un altre.

3.- Apareix la vida procariota i fotoautòtrofa. El planeta és aire i aigua i es va carregant d’oxigen gràcies a la fotosíntesis. -Vida procariota: Són organismes amb cèl·lules sense nucli. Els bacteris són exemples de procariotes. -Vida fotoautòtrofa: Els organismes fotòtrofs són els que tenen capacitat de prendre fotons de la llum de Sol com a font d'energía.1 Aquests fotons poden, però no necessàriament, ser utilitzats per fixar carboni inorgànic en forma de carboni orgànic, i aquests organismes es diuen fotoautòtrofs, que són organismes que efectuen fotosíntesi per obtenir energia. Els organismes fotoautòtrofs utilitzen l'energia de la llum solar per fixar el diòxid de carboni (CO2); aquest és combinat amb aigua (H2O) formant PGAL (fosfogliceraldehído). 4.- Apareix la vida eucariota. Lynn Margulis estableix la teoria endosimbiòtica.

-Vida eucariota: Es diu cèl·lules eucariotes a les que tenen un citoplasma, compartimentat per membranes, destacant l'existència d'un nucli cel·lular organitzat, limitat per un embolcall nuclear, en el qual està contingut el material hereditari, que inclou a l'ADN i és la base de l'herència ; es distingeixen així de les cèl·lules procariotes que manquen de nucli definit, de manera que el material genètic es troba dispers en el seu citoplasma. Als organismes formats per cèl·lules eucariotes se'ls anomena eucariotes.

5.- Comença la vida aparent.

TEMA%4:%EVOLUCIÓ%I%TEORIES%EVOLUTIVES% 1. TEORIES FIXISTES Eren les teories acceptades fins a principis del segle XIX. Suposa que les diferents espècies d’éssers vius van sorgir d’un procés de creació, amb la intervenció d’un ésser diví, i han romangut invariables al llarg del temps. CREACIONISME El creacionisme és una creença religiosa segons la qual l'univers i totes les coses han estat originats per un acte creador. Cada religió creu en una cosa diferent. Els animistes en les ànimes, els politeistes en deus humans (Grècia clàssica) i en els deus animals (egipcis), i els monoteistes en un únic Déu: Judaisme en Jahvé, Cristianisme en Déu, Musulmans en Alà,... Els defensors del disseny intel·ligent es distancien del creacionisme argumentant que no es basen en la religió sinó en l'observació de la naturalesa. CATASTROFISME El catastrofisme és una teoria segons la qual les diverses variacions d'éssers vius que han habitat a la terra es deuen a un conjunt de catàstrofes que ha sofert el planeta i que després de les quals, les espècies han tornat a ser creades de nou. 2. TEORIES EVOLUCIONISTES LAMARCKISME L’any 1809, Jean-Baptiste Lamarck va publicar Filosofia zoològica, on afirmava que les espècies podien canviar amb el temps perquè s’adaptaven al seu entorn. Va ser el primer en utilitzar el terme Biologia. L’acumulació gradual de canvis provoca l’aparició de noves espècies. La seva teoria es basava en tres punts: - Els organismes mostren una tendència cap a la complexitat. Els organismes evolucionen des de formes senzilles cap a formes complexes. - L'ús repetit d'un òrgan en produeix el desenvolupament. Els canvis que tenen lloc en l'entorn fan que els éssers vius s'adaptin al medi modificant certs òrgans depenent de l'ús o desús que en facin. - La funció crea l'òrgan i el desús en produeix la degeneració. D'aquesta manera els caràcters originaris van sent substituïts lentament per un seguit de caràcters adaptatius o caràcters adquirits. Alguns exemples que va posar són les girafes i els talps. La epigenètica, terme derivat del grec que significa «més enllà de la genètica», estudia com l'ambient i la història de l'individu influeixen sobre l'expressió dels gens i més exactament el conjunt de la transmissió dels caràcters adquirits d'una generació a l'altra i reversibles de l'expressió gènica sense alteració de la seqüència de nucleòtids, li dona la raó. Tot i això hi ha, però, objeccions als seus arguments: - Les moltes característiques dels éssers vius no poden canviar de forma permanent.

- En descobrir-se l’ADN, es va constatar que els caràcters adquirits no es poden heretar. DARWINISME El 1831 i durant 5 anys, Charles Darwin va participar en l’expedició científica del Beagle, que el va portar per tot el món, i va poder recollir moltes dades. Un dels estudis més importants els va realitzar a les Illes Galàpagos, on va observar que en les diferents illes habitaven espècies molt similars que es distingien només per característiques molt concretes. L’any 1859 va publicar L’origen de les espècies on afirmava que les especies provenen per evolució d’altres ja existents. Primer comença el llibre amb algunes idees molt dolentes però més tard postula les tres bases del Darwinisme que són: - La variabilitat de la descendència: els individus d’una mateixa generació no son mai exactament iguals, ni als seus progenitors ni entre ells mateixos. - La selecció natural: en condicions hostils, només sobreviuen, i per tant es reprodueixen, aquells que presenten uns caràcters més favorables a la supervivència. Generació rere generació, cada vegada hi haurà més individus de l’espècie amb aquesta característica. - L'elevada capacitat reproductora dels éssers vius: van observar que era molt comú que les espècies produïen molts descendents. Era defensor de l’eugenèsia que deia que hi ha grups humans superiors a altres i que els que degeneren s’han d’ exterminar. La seva teoria va ser rebutjada perquè afirmava que l’ésser humà era una espècie com qualsevol altre que també havia sorgit per evolució. Abans que ell Alfred Wallace, un naturalista que treballava a la selva de Indonèsia, va proposar la selecció natural, però tots els mèrits se’ls va emportar Charles Darwin. X CLUB El X club va ser un cercle social de nou homes que recolzaven les teories de la selecció natural i el liberalisme acadèmic, en l'Anglaterra de l'època victoriana. Thomas Henry Huxley va ser el seu iniciador: convocar la primera trobada el 3 de novembre de 1864. El club es trobava a Londres un cop per mes, excepte al juliol, agost i setembre, des de novembre de 1864 fins al març de 1893 i es creu que els seus membres tenien molta influència en el pensament científic. Els membres del club eren George Busk, Edward Frankland, Thomas Archer Hirst, Joseph Dalton Hooker, Thomas Henry Huxley, John Lubbock, Herbert Spencer, William Spottiswoode i John Tyndall. Els nou homes ja es coneixien bé entre ells, i en els anys de 1860, les amistats van convertir el grup en una xarxa social, ajuntant-se sovint, i fins i tot se n'anaven de vacances junts. Després de la publicació, el 1859, de L'origen de les espècies de Charles Darwin, els membres començar a treballar conjuntament per donar suport a la nova teoria.

NEODARWINISME A la dècada de 1940 les investigacions en genètica, biologia molecular i paleontologia van afavorir l’aparició d’una nova teoria que completava el darwinisme. Es basa en: - La transmissió de la informació genètica: la informació genètica es troba a l’ADN i aquesta es transmet a la descendència. - Les mutacions i variabilitat genètica: esporàdicament s’ observen en la descendència algunes característiques que no es troben en els antecessors. Aquestes mutacions són heretables. Per tant, les mutacions són degudes a canvis aleatoris en una espècie que es transmeten a la descendència a través de l’ADN. L’acumulació de canvis favorables deguts a la selecció natural provoca l’aparició d’una nova espècie. S'entén per espècie el conjunt d'individus que s'assemblen entre si i que poden reproduir-se entre ells donant descendència fèrtil. per exemple, l'encreuament entre un cavall i una burra dóna lloc a una mula, que són sempre estèrils. Per això aquests dos individus pertanyen a espècies diferents. L'especiació és el procés pel qual apareixen noves espècies. Aquestes sovint es donen per la separació, degut a algun tipus de barrera, de grups d'individus de la mateixa espècie que, degut al diferent medi en què viuen, acaben adoptant característiques diferents que els converteixen en espècies diferents. Aquest procés d'especiació es representa mitjançant un arbre filogenètic. TEORIA SINTÈTICA La síntesi evolutiva moderna, en general, significa la integració de la teoria de l'evolució de les espècies per selecció natural de Charles Darwin, la teoria genètica de Gregor Mendel com a base de l'herència biològica , la mutació genètica aleatòria com a font de variació i la genètica de poblacions matemàtica. Les figures importants en el desenvolupament de la síntesi moderna inclouen R. A. Fisher, Theodosius Dobzhansky, J. B. S. Haldane, Sewall Wrightm, ...