TEMA 10 1r TERÇ DEL SEGLE XX PDF

Preview

Summary

ECONOMIA I SOCIETAT AL 1r TERÇ DEL SEGLE XX1 modernització de l’estructura demogràfica:Espanya era un país endarrerit, però tenia unes taxes de natalitat i de mortalitat molt més altes que les dels altres països europeus industrialitzats.1 transició demogràficaLa taxa de mortalitat va baixar cosa qu...

Description

ECONOMIA I SOCIETAT AL 1r TERÇ DEL SEGLE XX 1. La modernització de l’estructura demogràfica: Espanya era un país endarrerit, però tenia unes taxes de natalitat i de mortalitat molt més altes que les dels altres països europeus industrialitzats. 1.1 La transició demogràfica La taxa de mortalitat va baixar cosa que va provocar un gran creixement de la població. A mesura que l’índex de natalitat disminuïa, la demografia es va estabilitzar més. El descens de la mortalitat es va produir gràcies a la millora de l’alimentació, la sanitat i la higiene del clavegueram i de reduir les malalties infectivocontagioses. La mortalitat infantil també es va reduir i l’esperança de vida de la població va pujar des de 35 anys fins a 50 anys al llarg del primer terç del segle XX. El descens de la natalitat va començar lentament a partir del 1910. A Catalunya, el procés de transició demogràfica va ser més accelerat. 1.2 Els moviments migratoris Des del final del segle XIX, a Espanya hi va haver un important increment de l’emigració exterior cap a l’Amèrica del Sud i Cuba. Les causes van ser l’augment de la població, el lent creixement de l’ocupació i la feblesa i el repartiment territorial desigual de les transformacions econòmiques. També hi va haver l’emigració interior i Catalunya va ser la receptora més gran d’emigrants. 1.3 El creixement de les ciutats Madrid i Barcelona van arribar a milió d’habitants. En zones concretes, l’auge de la indústria i de la mineria van provocar un gran creixement de la població. Espanya continuava sent un país desigual i escassament poblat, amb baixa densitat de població i amb un percentatge de població urbana inferior al d’altres països. 2. L’expansió urbana: el cas de Barcelona: Al primer terç del segle XX, Barcelona va tenir una gran transformació urbana. El creixement en gran part per l’arribada d’emigrants va convertir la ciutat en una metròpolis. Les dimensions de la ciutat van augmentar com a resultat de l’agregació de municipis. L’espai urbà, a més, es va anar densificant amb habitatges nous, tant per a la 1

burgesia i la classe mitjana. Els transports i les comunicacions es van convertir en un problema cabdal. Calia obrir grans vies de comunicació entre la zona de muntanya i la de mar, augmentar i electrificar la xarxa de tramvies, reformar el port o construir el primer aeroport. 3. L’agricultura: crisi i diversitat d’una societat pagesa: 3.1 L’agricultura al principi del segle XX L’agricultura tenia una doble cara: el dinamisme de l’agricultura mediterrània contrastava amb l’endarreriment i l’immobilisme de l’agricultura cerealista. L’escassa productivitat obligava a mantenir preus alts i a frenar o bé prohibir la importació de blat i altres cereals. 3.2 Els problemes agraris El principal problema era l’enorme desigualtat en el repartiment i la distribució de la propietat de la terra. Aquesta situació va provocar que molts pagesos emigressin, cosa que va portar a la despoblació gradual de les zones rurals. 3.3 La crisi del sector agrari La millora dels transports marítims i terrestres va facilitat l’ arribada massiva a Europa de productes agrícoles i ramaders. En vista de la baixada de preus i dels beneficis, els governs successius van aplicar mesures proteccionistes als productes estrangers, els aranzels, uns impostos que incrementaven el preu dels productes importats. S’hi va afegir la crisi de la vinya a causa de la fil·loxera, un insecte que provenia d’Amèrica. 3.4 Les reformes del sector agrícola La crisi agrícola es va superar gràcies a la combinació de la política proteccionista, l’augment de la superfície conreada i la intensificació i especialització dels conreus. L’agricultura es va intensificar gràcies a l’ús dels fertilitzants i a l’augment de la mecanització i del conreu de regadiu. Continuava sent una de les més baixes d’Europa. Per millorar la situació i augmentar la productivitat, els governs van promoure l’extensió del regadiu. Tan important com la baixa productivitat era que hi hagués una gran quantitat de pagesos sense terra. 3.5 L’agricultura a Catalunya: crisi i modernització També hi va haver crisi agrària a Catalunya, especialment per l’impacte de la plaga de la fil·loxera que havia destruït centenars de milers d’hectàrees que només es va solucionar amb la plantació de les noves vinyes d’un cep americà encara que la producció va baixar gairebé un terç. 2

La mort dels ceps va generar un conflicte social. Els arrendataris rabassaires tenien contracte mentre els ceps fossin vius i quan aquests es van anar morint els propietaris van exigir rescindir els contractes i pactar-ne altres de nous menys avantatjosos per als arrendataris. Va durar fins a la Segona República. Superada la crisi, l’agricultura catalana va anar augmentant la productivitat ja que es va començar a mecanitzar el camp i es van introduir noves tècniques. Al principi del segle XX es va fer evident una dualitat al camp català i algunes comarques com Barcelona i Tarragona van començar a desenvolupar una agricultura especialitzada. Les comarques de l’interior van continuar practicant una agricultura tradicional, es va anar empobrint i molta de la població va emigrar. 4. L’expansió de la indústria: 4.1 Canvi energètic i innovació tecnològica Electricitat i petroli. L’avenç en la destil·lació del petroli i els progressos tècnics en la mecànica de motos van permetre revolucionar els transports. Hi va haver una millora de la transmissió de la informació. 4.2 El creixement industrial Entre els sectors tradicionals, el tèxtil català va continuar l’expansió, però va començar a perdre pes. La indústria química es va consolidar gràcies a la fabricació de productes com ara els fertilitzants els medicaments, les pintures i els explosius. La indústria siderúrgica biscaïna va créixer considerablement i van estimular la diversificació industrial basca en sectors que requerien àmplies inversions de capital. També destaca el ràpid creixement de la indústria elèctrica i la metal·lúrgica, i l’automòbil i els electrodomèstics es van convertir en dos sectors en expansió, tot i que als anys trenta encara eren molt pocs els espanyols que em tenien. 4.3 Un creixement desequilibrat Al començament de la dècada dels trenta el sector tenia una sèrie de problemes i limitacions. El govern va recórrer al proteccionisme i a l’intervencionisme. La dèbil tradició industrial, la falta de matèries primeres i de fonts d’energia va afavorir el predomini de les indústries de béns de consum sobre les indústries de béns, que necessitaven més inversió. A l’altra banda de la mitjana hi havia una gran quantitat de territori que encara estava lligat a l’agricultura tradicional, amb nivells de renda baixos i escasses inversions en activitats productives.

3

5. La indústria a Catalunya: creixement i diversificació: Al primer terç del segle XX a Catalunya hi va haver una veritable Segona Revolució Industrial. Tots els sectors industrials es van triplicar i el nivell d’industrialització catalana era cinc vegades superior al de la resta de l’Estat espanyol. Respecte a la localització industrial, es va consolidar la concentració a Barcelona i a l’àrea metropolitana, i, d’altra banda, el mercat espanyol continuava sent el més important. La potència econòmica i industrial no es corresponia amb la capacitat financera al començament del segle XX: la banca catalana entrava en decadència i dependència respecte de la banca madrilenya o basca. 6. La política econòmica: proteccionisme i intervencionisme: 6.1 Els efectes de la crisi del 1898 El desastre va afectar sobretot a l’ exportació de cereals i els productes tèxtils, especialment a la indústria tèxtil catalana que tenia un important mercat a Cuba, i la petita indústria manufacturera que exportava béns de consum a Cuba. També va encarir la compra dels productes com el sucre i el tabac. La repatriació de capitals procedents de Cuba va facilitar la creació de bancs i empreses modernes. 6.2 La política intervencionista de l’Estat Durant el primer terç del segle XX hi va haver una limitació de la lliure competència tant exterior com interior. Els governs van adoptar mesures proteccionistes que evitessin la competència exterior i va sol·licitar l’augment de l’intervencionisme de l’Estat amb l’objectiu d’afavorir i de reduir el risc econòmic de les empreses privades. La limitació de la competència s’aconseguia fixant impostos a la importació i regulant el mercat interior, i mitjançant els acords entre les empreses per establir els preus o per repartir- se el mercat nacional. Aquestes pràctiques elevaven artificialment els preus dels productes, la qual cosa en reduïa la demanda i limitava les possibilitats d’expansió de l’economia espanyola. Algunes pràctiques proteccionistes es van dur a terme en sectors de la mineria del carbó, la indústria siderúrgica i l’agricultura cerealista. L’intervencionisme estatal també es va dur a terme concedint ajudes de tot tipus a les empreses espanyoles. El 1907 la Llei de protecció a la indústria nacional establia l’admissió gairebé exclusiva de productes de fabricació espanyola en els contractes de l’Estat. Aquestes mesures també van tenir algun efecte positiu: van afavorir l’avenç tecnològic, incrementar el mercat interior i promoure sectors industrials.

4

6.3 El foment de les infraestructures L’esforç inversor de l’Estat es va centrar en la millora dels camins, carreteres i xarxes ferroviàries que en questa etapa va iniciar la seva electrificació. Les inversions estatals per estimular l’expansió econòmica van fer pujar la despesa púbica i van fer augmentar la productivitat del sector privat. 7. De quina manera la Gran Guerra va afectar l’economia espanyola? Entre el 1914 i el 1918 Espanya va exportar grans quantitats de productes tèxtils, metalls, productes manufacturats, cuirs i calçats, paper i derivats, maquinària, productes químics i també productes alimentaris, cosa que fins i tot va afectar el proveïment estatal. Les importacions es van reduir molt (el 1917 el volum va ser la meitat que el 1913). No obstant això, el cost es va mantenir estable a causa de l’encariment internacional dels preus provocat per la guerra. L’augment de l’explotació va fer pujar els preus interiors cosa que va generar una pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i va donar lloc a conflictes socials i reivindicacions sindicals. El final de la guerra i la caiguda de la demanda exterior van posar fi a la situació d’eufòria econòmica i van provocar una forta crisi que va començar el 1919 fins al 1924. 8. La política econòmica durant la dictadura de Primo de Rivera: El 1923 a Espanya la situació econòmica continuava influïda per la crisi que va començar al final de la Primera Guerra Mundial. Fins al 1929 la dictadura va aparèixer com una etapa de prosperitat econòmica, d’expansió industrial i d’estabilitat i d’augment de l’ocupació. Per reactivar l’economia, es va seguir una política nacionalista i de dirigisme estatal que va combinar elements intervencionistes amb un impuls al desenvolupament industrial dels sectors de béns d’inversió. A més, l’Estat va fomentar les grans obres públiques i es va invertir en la indústria pesant. La política intervencionista també es va plasmar en la concessió de grans monopolis estatals. Per incrementar els rendiments agrícoles i aprofitar els recursos, es van crear les Confederacions Hidrogràfiques, encarregades d’impulsar els regadius. Aquesta política va comportar un augment de les despeses de l’Estat que, no anant acompanyades, d’una reforma fiscal que apugés els ingressos, van fer créixer el dèficit pressupostari, cosa que va intentar pal·liar amb emissions de deute públic. A més, la dictadura no va abordar els greus problemes del camp, com ara la necessària reforma agrària i la modificació de l’estructura de la propietat rural.

5

9. Les transformacions rurals: 9.1 Els límits de la modernització A les primeres dècades del segle XX hi va haver un procés de modernització d’Espanya que va tenir efectes més limitats que en altres països europeus i que presentava grans desigualtats. El model de la Restauració permetia que una reduïda oligarquia monopolitzés el poder econòmic i polític, i que, mitjançant el caciquisme, el frau electoral i fins i tot el recurs a la dictadura impedís la total democratització i modernització del país. A les zones rurals s’hi van mantenir àmplies capes de pagesos pobres i de jornalers, el pes dels grans propietaris i de l’Església i les formes de vida tradicionals. 9.2 La societat urbana La industrialització va reforçar el paper de la burgesia i va augmentar la influència dels grups relacionats amb la indústria i les finances, als quals es van unir els sectors de la burgesia que s’havien enriquit durant la Gran Guerra. El desenvolupament comercial i administratiu de les ciutats també va provocar un creixement de les classes mitjanes. El grup més nombrós entre la població urbana eren els obrers industrials, nombrosos a Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid, la qual cosa va afavorir l’augment de la afiliació a les organitzacions obreres, la CNT i la UGT. L’increment de l’atur dels preus provocat per les freqüents crisis econòmiques n’empitjorava la situació i solia provocar protestes, motins i enfrontaments amb les forces d’ordre públic. 9.3 Noves formes de cultura i oci La millora de l’ educació elemental i el fet de posar-la a l’abast de capes més àmplies de la població van anar acompanyades de la millora de l’educació professional i superior. L’increment de l’alfabetització va originar més demanda d’ oci cultural. Va sorgir així una premsa de masses i es va difondre un nou associacionisme de caràcter cívic. En aquest període es va estendre la pràctica de l’excursionisme i de l’esport.

6...