Teoria 2 Teories de la comunicaci ó PDF PDF

Preview

Summary

Download Teoria 2 Teories de la comunicaci ó PDF PDF

Description

TEORIES DE LA COMUNICACIÓ: TEORIA: CONTRUCCIÓ SOCIAL DE LA REALITAT 1966 – P. Berger i Luckmann: escriuen un llibre “Construcción social de la realidad”. Aquests dos autors estan molt influenciats per un sociòleg Alemany: Alfred Schutz; crea el concepte sociofenomenologic. El llibre de Berger i Luckmann es basa en aquest concepte.

➢ Busca sintetitzar al màxim els procediments dels quals podem arribar a tenir un coneixement apolític (infal·lible), un coneixement veritable de la realitat. És una teoria que vol explicar com obtenim el coneixement veritable. ➢ La socio-fenomologia intenta explicar com coneixem a la nostra vida corrent. Posa el centre d’atenció en com aquest coneixement és el motor de la nostra vida quotidiana. ➢ El llibre parla sobre l’aplicació del cap social de la teoria socio-fenomenologica. Inspirats per això ells van desenvolupar encara més aquesta idea del Alfred Schutz, per tal d’explicar el coneixement i quina idea de realitat tenim. La primera part del llibre es centra en el concepte de realitat i el concepte de coneixement. És una idea, un tant idealista. El constructivisme està relacional amb el relativisme → hi ha realitats múltiples.

1. Realitat: hi ha realitats múltiples. Tres tipus: o Realitat social subjectiva: a partir de la acumulació de les experiències i vivències, ens construïm una forma de veure el món que orienta la nostra relació amb els altres i amb les coses. A traves d’aquesta visió del món acabem construint la nostra identitat social. Entem com el software per entendre el món que ens envolta. Això crea una realitat social subjectiva; cadascú en té una i som capaços de comunicar-nos entre nosaltres perquè compartim moltes coses d’aquesta realitat social subjectiva. És allò que fa que ens posem d’acord per fer coses. o Realitat Social Simbòlica: aquesta realitat és la que ens proporciona l’art, la literatura, el cinema, els mitjans de comunicació... Tot això forma (visió) un món que té una naturalesa simbòlica i que tots nosaltres coincidim en reconèixer que és una cosa real. Aquesta realitat social simbòlica és una font que alimenta a la realitat social subjectiva. “Imaginari col·lectiu/social” (Cornelius, francès). o Realitat de la vida cotidiana: és la és important pels autors. És la realitat que portem de manera diària en la nostra vida, és un tipus de realitat que està composta no només per coses materials, que també, sinó per relacions amb els altres, significats... tot allò que defineix la nostra vida quotidiana. És la realitat que mereix ser investigada de manera més aprofundida perquè es la que defineix la relació social. Ens organitzem a partir d’aquesta realitat de la vida quotidiana. La realitat de la vida quotidiana és un món intersubjectiu; les diverses subjectivitats que formen la societat identifiquen la realitat com una cosa que existeix, i ens posem d’acord amb aquesta realitat. El concepte de realitat no és limita només allò físic i material. També és realitat amb coses abstractes, com per exemple un país o matrimoni.

1

Exemple: no existeix El Matrimoni, és una cosa, però perquè s’ha institucionalitzat. ➢ La cristal·lització de pràctiques. Es creen uns recursos socials, legals... que ha fet que es convertís en una cosa institucionalitzat. El sentit de la realitat que te es tot allò que depèn de la voluntat dels essers humans. Els somnis no depenen d’aquesta realitat perquè queden fora de la intenció de l’humà. En aquest sentit localitzem l’anàlisi dels somnis (psicoanàlisi) de Freud. La diferencia entre altres teories de la comunicació i aquesta és el fet que les altres no s’ocupen del significat de les coses. Aquesta teoria és INTERPRETATIVISTA, vol explicar el poder que tenen els significats en la comunicació social. Aquesta visió que atorga tanta importància als significats connecta la teoria de la construcció social de la realitat amb l’interaccionisme simbòlic. Les teories marxistes ens donen les estructures que condicionen la comunicació. Dona importància la comunicació com a cosa (material) no es preocupa dels significats dels mass media.

2. Coneixement: la certesa de què els fenòmens són reals i tenen característiques especifiques. Una cosa té una existència independent de la meva realitat i té uns tret característics. La coneixem perquè es aliena a nosaltres, i podem descriure les seves parts perquè té uns elements. La sociologia del coneixement ells no es preocupen per la sociologia del coneixement, entenen una cosa diferent al que s’ha entès com a sociologia del coneixement. (teoria del coneixement) El que els sociòlegs feien fins al moment era explicar el context de les ideologies i els contextos socials que es desenvolupaven en la societat. Això ho connectaven amb el sorgiment de les ideologies científiques. S’ocupa de la forma de coneixement per excel·lència que és el coneixement de la vida quotidiana i del sentit comú (forma de coneixement per excel·lència). Hem d’entendre les seves lògiques i les influencies que rep i així podrem entendre com funciona la societat. El llibre de Construcción social de la realidad parla del recursos d’aquests coneixement de la vida quotidiana, i que ha estat ignorat pe la ciència sociològica perquè en un principi no tenia valor això del coneixement de la vida quotidiana. Premisses bàsiques:

• •

La realitat de la vida quotidiana és una cosa que està en permanent transformació, s’està construint constantment. No existeix unes regles o unes lleis universals sobre aquest funcionament de la vida quotidiana. Això implica que en investigar les coses de la vida social ha d’entendre i deixar de banda des d’aquesta perspectiva la idea que tot el món es pugui observar amb regles universals. Cada cultura genera les seves pròpies lògiques del món que l’envolta i això està en permanent moviment. ➢ La visió marxista no té res a veure amb aquesta teoria.

Exemple: Els immigrants no existeixen, aquests es formen des del concepte de països. El fet de les divisions del món crea el concepte dels immigrants.

2

Tres recursos recurrents pel coneixement del sentit comú:

•

•

•

Tipificacions: en el món; els països són tipus de territoris. Tipus de gèneres, de persones... En el camp del periodisme hi ha tipus de noticies. Recurs de coneixement. Són classificacions de les coses, llistes de coses, això dona ordre, i ho compartim amb els altres; la qual cosa ens dona ordre entre nosaltres i ens dona seguretat al coneixement del sentit comú. Estructures de significativitat: en el sentit comú existeixen significats. Les coses tenen un valor determinat; coses positives i coses negatives. Hi ha un seguit de criteris que ens permet donar a la realitat que ens envolta (material o simbòlica) un valor del significat. Esquema (estereotips): recurs conegut. És un recurs mental per simplificar la realitat. La realitat és tan complexa i peculiar que agrupem totes aquestes peculiaritats de grups de persones i les convertim en un tipo de coses sistematitzat i esquematitzat. Exemple: els catalans són garrepes.

Tots aquests processos que ens envolten en el mon els compartim tots i en molts casos es van consolidant i va cristal·litzant-se en la societat, la qual cosa fa que es converteixin en coses materials. Es creen institucions per consolidar coses dins la societat. Berger i Luckmann donen protagonisme al llenguatge perquè és allò que fa efectiva aquesta realitat. Les coses fins que no tenen una etiqueta no existeixen, el llenguatge fa realitat coses que fins llavors no tenien un sentit en la realitat. Aquest fenomen fa que les coses es vagin objectivant i que les idees donin sentit en la realitat. El llenguatge no nomes es un vehicle reflectit en el món, sinó que construeix el món. El llibre no parla en cap moment dels mitjans de comunicació. Tres aspectes destacats dels estudis que s’han desenvolupat:

• •

•

Els mitjans són instruments que modelen el coneixement; donen forma al coneixement, el modelen. Defineixen els universos simbòlics que compartim. Els mitjans de comunicació tenen el poder de definir-los, s’han convertit en els protagonistes que tenen la capacitat de definir tot això. Els mitjans ens informen i donen legitimitat a la distribució social del coneixement. Ens ensenyen qui està capacitat; té autoritat, per dir i parlar d’uns temes i qui no.

Als anys 70-80 va sorgir una corrent d’estudis que està inspirada en aquesta teoria; News Making i del Gatekeeping. NEWS MAKING: El News Making no parla de gatekeeping. Aquesta es una corrent d’observació de les redaccions des mitjans. Als anys 70/80 amb aquestes noves teories que van sorgir apareix un moviment a favor dels drets socials. Això obre la porta a alguns estudiosos per saber quin paper té el periodisme en la societat. Comencen a investigar els mètodes per definir aquests coneixements. Alguns estudis que es van fer va ser per part dels sociòlegs que es feien passar per periodistes: observació

3

participants (ennografies). En aquestes estades a les redaccions van intentar veure quin era el sentit comú dels periodistes per crear notícies. Gràcies a això, el que van fer va ser intentar veure quin era el sentit comú dels periodistes per produir notícies. No es van preocupar del gatekeeping, el que diuen els estudiosos després de la investigació és que els diaris no reflecteixen un món extern, sinó les pràctiques d’aquells que tenen el poder de definir l’experiència dels altres. En realitat tot és construcció, rutines, significats, tipificacions... són aquestes coses el que passa a les redaccions i no la realitat. Allò que diuen els estudiosos sobre com fer noticies:

•

Els diaris no reflecteixen un món extern. El que surt a les pàgines dels diaris no és el que passa a la realitat, sinó les practiques d’aquells que tenen el poder de definir la experiència dels altres. Les tipificacions són el que acaben sortint als diaris.

o Desinformació: no donar informació sobre la realitat. o Manipulació: Informar deliberadament, voluntàriament, amb la intenció de provocar un mal entès de la realitat. Intencionalitat. o Distorsió: estudis de News Making es fixen en aquest element. Distorsió involuntari: en entrar les noticies a les redaccions passen per unes transformacions i criteris que son una forma de construir el discurs necessari per fer comunicació. És un protocol estandarditzat. Tipificacions de notícies: (Gaye Tuchmann) Millor llibre que explica el Newsmaking.

• • • •

Noticies dures: les que no són programades, les que són considerades notícies d’alt impacte. Noticies toves: les que es poden programar. No són súbdites, ni immediates. Es poden posar en repòs, no fa falta que surti avui mateix; reportatges... Noticies de seqüencia: informacions de procesos legals, tràmits de determinades lleis del parlament... tenen un tractament determinat. (What a new!) Notícia bomba: noticia que altera les rutines bàsiques amb les que treballa de manera rutinària. Quan s’alteren les notícies és quan es fan visibles les rutines.)

Estructures de significat: (allò que fem servir per donar-li sentit, valor, a les coses.) Al camp periodístic són els criteris de noticiabilitat i els valors notícia. Coneixement que es dona per fet quan entres en la professió, es un coneixement de sentit comú, i ho comparteixen. Criteris de noticiabilitat: (Gaye Tuchmann)

• •

Criteris substantiu: importància dels protagonistes, quantitat de persones a les quals afecta. Criteris producte: a les televisions hi ha noticies que surten perquè són imatges espectaculars. Això es relatiu al producte, el suport s’alimenta també d’un seguit de valors audiovisuals que destaquen al fet com noticiòs.

4

•

Criteris de la competència: tots els periodistes tenen els ulls posats en els seus treballs i en els dels altres. El sentit comú d’aquella redacció donarà resposta a que tinguin els ulls en altres redaccions. (si El País ho publica en portada és perquè el tema es important i pot tenir aquest lloc).

Gaye Tuchmann també parla del ritual estratègic d’objectivitat: principi dels mitjans, ser creïble i ho fan transmeten informació objectiva. És una forma de fer les coses. No es que la realitat sigui traslladada al mitjà tal qual sinó que compleixi unes accions objectives: Criteris d’objectivitat:

1. Informació va per una banda i la opinió per una altra; separar opinió i informació, que es divideixin. 2. Ús de les cometes per una declaració: es trasllada al lector la realitat amb la declaració literal. 3. Presentar les fonts d’informació; han anat 300.000 persones segons... dona credibilitat a la informació. 4. Informació contrastar amb diverses fonts d’informació; dona credibilitat al contingut periodístic. David Altheide: intenta explicar com els continguts creen un imaginari i fan que es preguin decisions i tinguin conseqüències efectives en la societat. Es fixa sobretot en com a traves del discurs dels mitjans es construeix un discurs de la por; augmenta les polítiques de control en la societat (americana). Els mitjans de comunicació presenten les informacions en “formats ”: són instruments a traves dels quals es dona un ordre. El crim ha passat a ser una forma d’entreteniment, la forma en com es presenta; l’incorpora el seu imaginari i associa de manera idèntica crim amb violència. Això genera el seu discurs amb la por, creant polítiques de control i ignorància i fent que la gent prengui determinades situacions a la seva vida quotidiana. Exemple: Creix la venta d’armilles contra bales, es creen habitacions del pànic, es compren armes... Aquesta manera de veure la construcció social de la realitat a traves dels mitjans suposa fer unes aportacions a aquest imaginari col·lectiu que té després conseqüències reals, té repercussions reals en la realitat. TEORIA: ESTUDIS CULTURALS No és una teoria de la comunicació. És un corrent de treballs, de recerques que estan relacionades entre elles per tenir una mirada determinada de la realitat mediàtica, cultural de la societat moderna. La mirada és una visió crítica de la cultura i la comunicació moderna. Connecta aquests estudi culturals amb la teoria crítica. Hi ha similituds sobre la forma d’entendre la cultura i la comunicació moderna, però hi ha un trencament amb el enfocament dels estudis crítics de l’escola de Frankfurt i aquest corrent. Paradigma crític. En aquest sentit es ben diferent a la perspectiva de la construcció social de la realitat, que entenen el món a partir d’una construcció interpretativista. Aquestes divisions cada vegada són menys marcades i aquests diversos paradigmes que conviuen en

5

les teories de la comunicació mediàtica; de manera que aquestes fronteres es van diluint. A partir dels anys 70 es van desdibuixant. Tot i això els estudis culturals els podem situar en un marc crític perquè comparteix la seva perspectiva marxista; una crítica per tant al desenvolupament de la seva cultura capitalista. Autors i context: Richard Hoggart: llibre de The uses of literacy; analitza les classes socials. Raymond Williams: llibre Cultura i Societat. Edward P. Thomson Són els percussors dels estudis culturals; van produir diverses obres després de la segona guerra mundial a les quals revisaven, analitzaven la cultura moderna i el paper de les estructures i classes socials en aquesta cultura de la època. L’any 1964 es crea el Centre d’Estudis Cultuals Contemporanis (CCCS). Aquest centre està associat a la Universitat de Birmingham, per aquesta raó es coneix el centre com L’Escola de Birmingham. Richard Hoggart és el director del centre fins l’any 1968. És un centre d’estudis doctorals; està molt influït per aquesta visió marxista de la cultura. Inspira bona part dels treballs que es fan a l’època. El 1968-1979 el nou director és: Stuart Hall és un jove jamaicà que va a Londres i es fa càrrec del Centre. És durant aquesta època que el centre té una projecció cultural mundial (producció internacional). Les coses que s’investiguen es traslladen al món anglosaxó, així com a Amèrica Llatina. Comencen a aparèixer departaments dels estudis culturals. Fins l’any 1979 va durar en el càrrec. És el teòric més important dels estudis culturals i posa les bases teòriques, sobre d’aquestes apareixen treballs arreu del món dels estudis culturals. Revisió dels estudis culturals: La estructura determina la superestructura. Per tant, la estructura econòmica acaba influint en la cultura, l’art... Els estudis culturals revisen aquesta màxima de la teoria crítica marxista, en tant que per ells té un paper autònom això de la cultura en relació del paper econòmic. La lluita de classes no només es fa en l’àmbit econòmic, sinó que també s’ha de lliurar en l’àmbit de la cultura. Per defensar això:

•

No existeix un determinisme tan automàtic entre economia i cultura i això fa que donen una visió nova sobre el concepte cultura.

Concepte cultura hi caben: Caben els valors i significats que sorgeixen i es difonen de les classes i els grups socials produït per la cultura. Tant és això com les pràctiques a traves de les quals s’expressen aquests valors socials. Per exemple: la manera de vestir. Aquesta perspectiva de la cultura explica que la cultura no només és allò que està als museus o als teatres, sinó que la cultura són pràctiques socials que tenen un caràcter molt popular, i per tant està a l’accés de tothom. No és alta cultura, les pràctiques socials més quotidianes també formen part d’això que anomenem cultura.

6

Els autors dels estudis culturals també revisen i tenen un paper molt important és el concepte de ideologia:

•

•

El marxisme entén la ideologia com una falsa consciencia, com una visió distorsionada de la societat imposada per les classes dominants. La ideologia no és res més que una falsa consciència de la realitat. Els estudis culturals (CCSS) revisen aquesta manera d’entendre la ideologia i li donen un significat més ampli: La ideologia no està determinada econòmicament sinó que la ideologia és la expressió de la relació de l’home amb el seu món. La ideologia és a tot arreu.

Observen que hi ha alguns moviments culturals de la època (com el Punk) que expressa la resistència ideològica de la classe treballadora a la cultura de masses. És una resistència cultural, que acaba marcant-los com marginats (per les classes altes). Aquesta colonització es fa als anys 70 mitjançant la TV. Filòsof eslovec: Slavoj Zizek. El col·loquen dins l’àmbit dels estudis culturals. Analitza pel·lícules intentant descodificar el sentit ideològic. ”Los retretes y la ideologia”: parla de la trinitat europea d’Hegel. Fins hi tot a les coses més banals hi ha ideologia.

•

Hegel: pols i determinisme en els països. o Alemanys; conservadors. Contemplació. o Franceses: política en la vida. Desaparèixer tot. o Anglesos: política econòmica.

Francis Fukkuyama “El fin de las ideologias”; després de la caiguda del mur de Berlín. Pensar en aquests tres “polos” es pensar en la ideologia molt determinada i limitada. Concepte clau dels estudis culturals: hegemonia → Antonio Gramsci. (mor al1937, no forma part dels estudis culturals, aquests l’adopten dins la estructura dels estudis culturals) Activista italià (Cerdeña), funda el partit comunista italià. La cultura i la ideologia té un paper (a diferencia de Marx que ho fa de manera residual) a la lluita de classes; nou front a la lluita de classes d’Itàlia. El concepte d’hegemonia ajuda a entendre com s’articulen les relacions de poder entre la cultura dominant i les subcultures en una societat. La convivència de diferents cultura ajuda a entendre com una cultura acaba convertint-se amb la dominant. En aquest cas, la cultura dominant és la burgesa, la capitalista. Hegemonia: capacitat que té un grup social d’exercir la direcció intel·lectual i moral en la societat. Un grup presideix la societat i imposa els seus patrons morals i la seva càrrega intel·lectual. El proletariat és el que ha adoptar aquest paper segons Gramsci. Imposar i liderar un nou bloc històric,...