Tema 14: Mol·luscs I PDF

Preview

Summary

Download Tema 14: Mol·luscs I PDF

Description

TEMA 14: MOL·LUSCS Característiques generals/estructurals Ens basem en alguns mol·luscs per veure les estructures generals. -

Hi ha molta diversitat d’espècies però també hi ha molta variabilitat de formes. Trobem des de formes molt senzilles que NO tenen closca fins a formes més complexes amb closca diferenciada, i això és degut a les adaptacions als diferents tipus de vida, ja que principalment són marins però també en trobem de dulciaqüícoles i algues terrestres, i en totes les parts del planeta, són totalment cosmopolites.

-

La majoria són de vida lliure però també hi ha espècies paràsites i amb diferents dietes: herbívora, micròfaga i carnívora, filtradors i caçadors... En quant al tamany, trobem una variabilitat molt gran, des de microscòpics (gasteròpode) amb un tamany de 2mm sent un adult, fins a altres que poden fer fins a 18-20 metres, com el calamar de mar (cefalòpode) amb òrgans molt especialitzats.

-

-

Aquests han tingut un gran èxit evolutiu, ja que s’han descrit fins a 90.000 espècies que estan vives, i també coneixem gran registre fòssil, gràcies a les closques que ha permès conèixer-los avui en dia.

Característiques Encara que hi ha grups molt modificats, com els gasteròpodes, que són realment complexes, i la majoria asimètrics, en els quals desapareix la simetria bilateral típica dels mol·luscs, l’antecessor de tots els diferents grups de mol·luscs, és un mol·lusc amb closca que ens permet veure les característiques bàsiques de tots els grups: -

-

-

-

-

Mol·lusc=tou, per tant la seva característica fonamental és que són organismes amb un cos tou, i com es troben dins dels protostoms lofotrocozous, doncs són triblàstics, amb segmentació espiral i desenvolupament determinat. No són metamèrics Són animals celomats (esquizocèlia) i això ha permès que puguin arribar a tenir fins a tants grans tamanys, i per això podem trobar cefalòpodes amb cervells grans i òrgans funcionals molt eficaços Estan dins dels lofotrocozous, perquè tenen larva trocòfora, però NO tenen lofòfor. I a vegades pot donar-se dins o fora l’ou, desenvolupament indirecte o directe. Tenen simetria bilateral tot i que alguns poden perdre-la, i presenten sistemes amb òrgans ben desenvolupats. I per poder veure les característiques de tots els grups ens basem en el mol·lusc ancestral, de manera que veiem un mol·lusc conxífer, tou i de closca tova.

En el dibuix, el que està amb puntets correspondria la cos tou de l’animal. Quan tenen closca la trobem en la part dorsal, en l’esquena, i per sota d’aquesta, la part tova, el mantell o manto, on trobem encabits els òrgans o estructures corporals. El mantell deixa una cavitat del mantell en contacte amb l’exterior molt important on entra l’aigua i on es dóna el procés de respiració, d’oxigenació, perquè en aquest espai trobem les estructures respiratòries que poden ser brànquies (que en els mol·luscs s’anomenen ctenidis) que sempre estaran en contacte amb l’aigua per captar l’oxigen i per poder estar hidratats. A més trobarem el tub digestiu, per tant tots els excrements arribaran a aquesta cavitat, i també estructures com els nefridis, nefridioporus. De manera que les substàncies nitrogenades, els excrements, sortiran a l’exterior, i podran captar l’oxigen. Anomenem massa visceral al conjunt de mantell, òrgans i

closca. I aquesta és l’estructura bàsica i a partir d’aquí podem trobar modificacions:  Comparat amb un cargol, veiem que hi a zones: la majoria tenen un cap, un peu muscular que és la part locomotora de l’animal, que li serveix per desplaçar-se, i una massa visceral que englobaria els òrgans amb el mantell, tota la part tova, i la closca, i tot això està relacionat, perquè la closca està formada a partir del mantell, i aquest últim és el que protegeix els òrgans. En el cargol veiem en verd el tub digestiu, el sistema circulatori, el sistema nerviós, els ctenidis que com els cargols són terrestres les brànquies es transformen en pulmons, i un tros de mantell molt irrigat i que en contacte amb l’aire capta l’oxigen ràpidament.

-

La majoria tenen cap definit Tot i que en alguns desapareix, com en les bivalves perquè són filtradors, no hi ha cefalització. Però els que tenen cap, tenen estructures especialitzades, i una en concret específica dels mol·luscs com és la ràdula que inicialment apareix en tots els mol·luscs però de la mateixa manera que pot desaparèixer el cap, també pot ser que aquesta deixi de ser funcional i desaparèixer. I enganxat a ella apareix l’odontòfor. La ràdula és un conjunt de petits dents durs enganxats al mantell de l’animal que formen una superfície que li servirà a l’animal per raspar l’aliment. La foto de l’esquerra són models de ràdules. I aquesta sempre va juntament amb l’odontòfor, són dos òrgans sensorials especialitzats.

Ja que per poder rasgar el menjar ha d’estar sobre una superfície dura, lo de color veig, que és l’odontòfor, de manera que aquest es pot desplaçar perquè té musculatura que li proporciona mobilitat, perquè quan l’animal va a menjar aquest surt cap a fora i la ràdula que està sobre aquest es desplaça cap endavant i darrera i així va rasgant l’aliment. Tots els cargols tenen ràdula i l’odontòfor.  Hi ha moltes modificacions i tipus de ràdula, perquè els pops per exemple també en tenen i necessiten dents molt més punxegudes per poder destruir teixit animal que no pas els organismes vegetals. Aquest és un caràcter taxonòmic, i en espècies s’identifiquen per saber de quina espècie parlem. -

També tenen el peu muscular  que és el que serveix pel desplaçament. SEMPRE té funció locomotora, i el trobem SEMPRE en la part ventral de l’animal.  I els bivalves, dins dels mol·luscs hem vist que són els que no tenen ràdula perquè no tenen cap perquè són filtradors, i per això veiem només el peu, en la imatge.

El peu té molta musculatura, moltes fibres musculars perquè és el més potent que té per poder moure’s.

A partir del mol·lusc ancestral o conxífer on tindríem el peu en la part ventral, en alguns casos s’ha mantingut més o menys igual, però en altres com en els gasteròpodes han desenvolupat un peu reptador, o els poliplacòfors, que com viuen fixats a les roques el peu els serveix com a ventosa, o els monoplacòfors que recorden a un gasteròpode però també amb adhesió al substrat, o en alguns casos el peu es modifica per moure la terra i poder enterrar-se, o per atraure les partícules d’aliment. I en els més modificats el peu es transforma en un embut o sifó i apareix en els cefalòpodes perquè desapareix la forma originar i l’animal l’utilitza per propulsar a xorro l’aigua perquè són animals nedadors.

-

I en la Massa visceral  trobem els òrgans, el mantell i la closca. La massa sempre té una disposició dorsal. El mantell comença per la marca negre i a partir d’aquí creix i engloba els diferents òrgans, i aquest per la part dorsal cap a la superfície és l’encarregat de segregar la closca, de formar-la, i a més deixa un espai que és la cavitat del mantell on hi haurà el tub digestiu, els ctenidis i els nefridis i l’anus.

Aleshores si nosaltres fem un tall, de cara a l’exterior trobem la cotícula, per sota d’aquesta hi ha una epidermis monostratificada on trobem cèl·lules bastant variades, de les quals moltes glandulars que són les encarregades de secretar moc i substàncies que serviran als animals per desplaçar-se. I aquesta

paret del cos la trobem en el mantell i en la part del peu. Sobretot en cargols terrestres que necessiten crear la seva pròpia humitat amb aquest moc i les diferents substàncies. Concretament la al·lantoïna és la bava de cargol i una substància amb molta capacitat de regeneració, de manera que quan els mol·luscs pateixen una ferida poden regenerar la seva epidermis. I per sota de la epidermis hi ha les fibres musculars, i és que en la zona del peu hi ha moltíssima musculatura perquè per exemple els gasteròpodes puguin obrir balbes d’un mol·lusc. La quantitat de fibres musculars col·locades de diferents formes permeten que l’animal tingui la força muscular en el peu i tingui la capacitat de contraure’s.

I a partir del mantell, es forma la closca capa a fora, cap a la part dorsal, i podrà ser molt diferent en funció del grup de mol·luscs alguns sembla que no en tinguin, en canvi els gasteròpodes la tenen bastant elaborada. Alguns també tenen petites espícules internes en el seu cos, però no tenen closca com qualsevol antre mol·lusc, o els monoplacòfors tenen una única peça, o el grup dels escafòpodes que tenen closques amb una peça on dins es troba tot l’animal, alguns com els poliplacòfors tenen el cos format per 8 plaques que es cobreixen enter elles, de manera que si volem arrencar l’animal de la roca es fa una bola i no podem, o els bivalves que tenen una closca formada per dues peces o balbes, la dreta i l’esquerra, els gasteròpodes que es caracteritzen perquè la closca creix en espiral però a vegades no, o alguns ni en tenen, i els cefalòpodes alguns tenen closca espiralada però no s’assembla a la del gasteròpode, però també hi ha cefalòpodes que no tenen closca i són animals totalment tous que poden amagar-se i prendre la forma que sigui, s’adapten totalment.

De manera que el mantell secreta la closca amb capes de naturalesa calcària que poden prendre diferents posicions, i en cada espècie hi ha diferències però bàsicament hi trobem 3 capes:  Una primera capa de fora a dins, que és el periostrac de naturalesa proteínica NO calcària, que té una funció de protecció de l’animal de productes químics, tòxics i pot ser molt gruixuda o fina en funció d’on visqui l’animal Un animal dulciaqüícola per exemple, tindrà un periostrac molt més gruixut perquè necessiten molta més protecció contra productes químics, en canvi un animal marí el tindrà molt fi.  Per sota, hi ha la capa prismàtica, formada ja per carbonat càlcic, i es diu així perquè aquest està disposat en forma de prisma, i és el que dóna realment rigidesa a la closca.  I per sota, la tercera capa en contacte amb el mantell, és la capa de nacar que és carbonat càlcic però formant lamines horitzontals, que també té una funció molt important, com és protegir a l’animal de qualsevol toxina, substància o microorganisme que pugui entrar entre el mantell o la closca.

 A més serveix d’aïllant, i alguns gasteròpodes sobretot produeixen una gran quantitat d’aquesta capa de nacar. De fet, quan entra alguna cosa, automàticament el mantell ho detecta i comença a formar capa de nacar cap a fora, i ho cobreix amb capa prismàtica la va formant fins que al final té la substància o perill totalment aïllat, tot i que aquest procés nosaltres el coneixem com el procés de formació de les perles de per exemple les ostres. I el mantell, a part de desenvolupar i formar la closca també hem vist que forma la cavitat del mantell, que es disposa de manera diferent en funció del grup En els poliplacòfors, hi ha una cavitat de mantell molt gran i llarga, que està a cada costat del peu de l’animal, en els monoplacòfors que no són lapes, també hi ha cavitat a cada un dels costats del peu, en els gasteròpodes, es situa just a sobre del cap perquè són animals asimètrics, i en els cefalòpodes es

manté la cavitat on estan les brànquies, però en tots té la mateixa funció, és on es dóna la funció respiratòria, perquè és la part que està en contacte amb l’aigua i conté els ctenidis o pulmons. A més també és la zona on trobem l’anus i per tant on verteixen el tub digestiu, el sistema excretor i el reproductor.

I dins la massa visceral, també hi ha el celoma que en els adults queda molt reduït i només queda un espai rodejant el cor, o el trobem en nefridis i gònades. De fet, en l’ancestre el celoma és el que recobreix el cor de color vermell.

I en les estructures que hi ha en la massa, veiem un tub digestiu complet que comença en la part cefàlica, en la boca i és regionalitzat i al final acaba en l’anus que verteix a la cavitat paleal, i depenent del tipus d’alimentació hi haurà espècies amb diferents ràdules:  Filtradors no tenen ràdula  Herbívors  Carnívors amb ràdula i glàndules digestives (salivals i hepatopàncrees).

I també tenen un sistema circulatori obert en la majoria (menys en cefalòpodes, en els quals s’acaba tancant perquè han perdut la closca per ser més ràpids) i solen tenir un cor que té 3 càmeres (tricameral), de manera que el repartiment de sang oxigenada i no oxigenada és molt eficaç i a més aquests 2 tipus no es mesclen, i per la circulació també apareixen els pigments respiratoris com la hemocianina o hemoglobina o mioglobina, perquè sigui molt més eficaç la capacitat de transportar oxigen. Exemple bivalvasistema circulatori obert, amb un cor de 3 càmeres, però no arriba els òrgans perquè és obert, de manera que els vasos no arriben directament a l’òrgan. El cor amb 3 càmeres: 2 aurícules i 1 ventricle, i un sistema de vasos que porten la sang a oxigenar a les brànquies i després es reparteix per la resta del cos.

I en quant a les estructures respiratòrieshi ha ctenidis que sempre estan en la cavitat paleal, en els organismes més simples i aquàtics, on es dóna la respiració pel mantell o per la superfície del cos. Un ctenidi és una estructura laminar, format per moltes làmines fines que intenten tenir molta superfície en contacte amb l’exterior , i per l’interior hi ha circulació de la sang en direcció contrària a la circulació de l’aigua. En els bivalves es comencen a donar fusions per augmentar la superfície de captar oxigen, i per on passen les partícules d’aliment que hauran d’arribar a la boca. I en els gasteròpodes, apareixen uns pulmons, que sempre trobem en gasteròpodes terrestres i alhora que arriba l’aire automàticament es produeix la captació d’oxigen. En terrestres mai hi ha brànquies.

I tenen un sistema excretor de nefridis, ronyons que variaran en número en funció del grup de mol·luscs. Normalment hi ha 1 o 2 metanefridis oberts en la cavitat pericardíaca (celoma), que desembocaran en la cavitat del mantell. I com sempre trobem a més el nefrostoma, túbul molt llarg per desfer substàncies que condueix fins als nefridi porus. I en el cas de mol·luscs, els nefridis tenen una funció excretora (terrestres) però a més pot actuar com a osmoreguladors, equilibra la concentració de sals en el cos (aquàtics). En els aquàtics s’excreta amoníac, i en els terrestres trobem àcid úric que és menys tòxic de manera que pot estar en contacte amb l’animal.

I en quant al sistema nerviós que tenimen la majoria hi ha una zona cefàlica amb cervell, per fusió dels ganglis cerebroideos, i uns cordons nerviosos que es dirigeixen a la part posterior. En el cas de cefalòpodes, hi ha molta fusió de ganglis. I en relació amb sistema nerviós hi ha òrgans sensorials de tot tipus: vista, tacte, olfacte, gust, equilibri... I tot aquest sistema es veu molt ben representat en els cefalòpodes i concretament en els pops.

Reproduccióla majoria són dioics tot i que alguns són hermafrodites. Tenen gònades parells o imparells, i una fecundació externa en el cas de la majoria de formes aquàtiques, amb una alliberació de gàmetes en massa per la fresa (desenvolupament indirecte), i fecundació interna en el gas de gasteròpodes terrestres en el qual trobem un desenvolupament indirecte amb una larva o directe. I la majoria d’organismes són ovípars, només alguns ovovivípars.

I com son lofotrocozous, quan apareix la larva és la típica larva trocòfora, molt simple que té pocs nutrients i de seguida ha de patir una metamorfosi, i després en molts casos d’aquesta no apareix directament el juvenil sinó una larva intermèdia que s’anomena larva Véliger més o menys semblant al juvenil, que ja té una closca, un peu i la zona de la part anterior, per això podem identificar que s’assemblarà al juvenil i després a l’adult....