Resum Georg Simmel PDF

Preview

Summary

Resum “El pobre”. Georg Simmel Un ésser humà és social considerant que té uns deures que corresponen als drets d’una altra persona, de manera que es forma una xarxa de drets i obligacions. Els drets són els més importants mentre que les obligacions és el que ve junt amb el dret. La societat és una i...

Description

Resum “El pobre”. Georg Simmel Un ésser humà és social considerant que té uns deures que corresponen als drets d’una altra persona, de manera que es forma una xarxa de drets i obligacions. Els drets són els més importants mentre que les obligacions és el que ve junt amb el dret. La societat és una interacció d’éssers dotats de drets. Darrera de cada obligació es troba el dret de l’altra i, per tant, el reclam d’accions d’un subjecte en benefici d’un altre. Per tant, hi ha una oposició entre sociologia i ètica, ja que hi ha les teories que defensen que les relacions “altruistes” deriven del dret però també existeix la teoria contrària que rebutja la gènesi individual del dret (=els drets són solament drets per a nosaltres mateixos), és a dir, la moralitat dels actes depenen de nosaltres mateixos. Aquest dualisme regeix la conducta moral i afecta a com es concep l’assistència als pobres. L’assistència es pot entendre com el dret del pobre. El captaire creu que té el dret a l’almoina i si algú es nega a donarli es considera la violació d’aquest dret. Ara bé, una altra visió també afirma que l’exigència d’aquesta assistència es basa en la pertinença en un grup, que considera el individu com a producte del medi social. En qualsevol cas, el dret del necessitat es fonamenta en l’assistència als pobres. La partida metodològica de l’anàlisi serà el dret dels pobres, ja que “el hombre suele estar más dispuesto a reclamar un derecho que a cumplir un deber”. Per tant, és més fàcil d’entendre el concepte si s’entén que amb l’almoina simplement està exercint el seu dret. Quan l’almoina es converteix en un dret es pretén fixar el significat inherent de l’assistència i concebre’l com un principi sobre les relacions entre els individus. Quan un pobre creu que la seva situació és injusta farà responsable d’aquesta pretensió a qualsevol individu que es trobi en una situació millor que ell. D’aquí que es vegi una persona ben vestida com un enemic, un representant de la classe que l’explota. Per tant, un individu representa a tota la humanitat. Les col·lectivitats particulars, com l’estat, el municipi, la parròquia...etc són relacions que contenen un element que és el dret a l’assistència. Totes aquestes relacions sociològiques tenen aquest element en comú (=estructura formal de les interaccions). Amb tot això el dret i el deure formen part dos cares de la mateixa relació. Però les coses són diferents quan es parteix del “deber del que da” i ja no del “derecho del que recibe”. En el cas del deure de qui dóna el pobre desapareix completament perquè el motiu de l’almoina radica exclusivament en la significació del gest per a la persona que dóna els diners. El que importen no són els pobres sinó l’ànima de qui dóna (del mancebo). La motivació no importa al receptor sinó al donant. L’assistència als pobres es converteix en la virtut del benestar social i es realitza per llei o voluntàriament per a què el pobre no es converteixi en un enemic actiu de la societat. El pobre importa molt poc. La societat prescindeix de l’egoisme en defensa del interès social i no per consideració del pobre. El fet que el pobre rebi assistència és un mitjà i no pas un fi. Des del punt de vista sociològic, l’assistència pretén alleugerar les penúries individuals. La diferència de les institucions com l’exèrcit, l’església, l’escola..etc i l’assistència als pobres és que la primera afavoreix a tots els ciutadans mentre que la segona es dirigeix al individu. I aquest és el seu fi últim, és a dir, la protecció foment de la comunitat. “La asistencia así entendida, al quitar al rico para dar al pobre, no se propone igualar las situaciones individuales: no se propone n isiquiera tendencialmente suprimir la dicisión social entre ricos y pobres sino que, antes por el contrario, se basa en la estructura de la sociedad tal y como es. (...). El proósito de esta asistencia es justamente mitgar ciertas manifestaaciones extremas de diferenciación social, de modo que la sociedad pueda seguir descansando sobre esa diferenciación”.  Si existeixen els pobres és per a què les classes socials altes puguin netejar la seva ànima sobre els pobres i per tant es té interès per a que segueixi existint la pobresa per mantenir el status quo social. A més, es crea una distància entre la societat i el individu, relació radical en la qual els mitjans i els fins estan entrellaçats en una única cadena de sentiments. Això explica la complicació de deures i drets en l’assistència dels pobres pròpia dels Estats Moderns (com ara a través de la redistribució de la renta i a través de les donacions en el IRPF). Una altra característica d’aquesta estructura és que els pobres no participen en cap sector de l’administració pública. Per tant “Según esta concepcióm , la asistencia de los pobres consiste justamente en usar medios públicos para lograr fines públicos”. Els pobres, per tant, queden exclosos

1

d’aquest sistema. Tot i que sigui objecte de l’obligació no és titular del dret que se’n deriva d’aquesta obligació. Per exemple: el deure dels parents acomodats a alimentar al seu familiar pobre. La comunitat estatal es fa càrrec del pobre per raons d’utilitat i, per pal·liar el cost de l’assistència exigeix als seus familiars una compensació. Ex: socors entre germans. D’aquí que primer se li doni assistència al pobre i seguidament es busqui un familiar que haurà de fer-s’hi càrrec. Ara bé, una persona pobra també és un ciutadà i, com a tal, participa del conjunt de drets però la seva funció en l’Estat és diferent que la d’un ciutadà acomodat. Des d’un punt de vista sociològic, ser pobre no impedeix formar part de l’Estat de manera que forma part orgànica del tot. És com un estranger en el grup el pobre es troba fora del grup però la de la seva extraterritorialitat és una forma d’interacció amb el grup amb el qual queda vinculat en una unitat superior. Així es poden entendre els dificultats èticosocials de l’assistència. De fet és important destacar que un receptor també pot ser donant, és a dir, es converteix en una acte recíproc i, per tant, un fet sociològic. Però si el receptor en queda exclòs la acció recíproca s’esvaeix. Ara bé, l’administració moderna no considera al pobre com un fi en si mateix, però no per això no participa orgànicament en la unitat social. La relació purament individual no serà un fet sociològic. Ara bé, és diferent quan es tracte d’una col·lectivitat supra-individual, ja que en aquest cas es obvia el individu de manera que pertany al tot i participa en quan a membre del tot. Anteriorment, l’assistència als pobres era tasca de l’església i convents i, d’aquesta manera, l’obligació d’assistir al pobre era competència d’una entitat supra-individual que es basava en la propietat territorial i no pas en la suma de persones. Resulta parcial definir l’assistència als pobres com “una organització de classes propietàries”. L’assistència és, de fet, un apart de l’organització del tot al qual el pobre hi pertany de la mateixa maner que ho fan les classes propietàries. (ex: Spinoza). Si és un subjecte qualsevol constitueix la realitat de la societat i, a més, es troba més enllà de la unitat abstracta de la societat. Però això depès de l’estructura general del context social. Si només es “pobre”, com a subjecte, quin és el seu lloc? El pobre s’inclou en el cercle en el cas de les societats amb connexions ètiques canalitzades per la parròquia. Aquesta era la situació anterior a l’arribada de l’estat modern, quan el municipi era qui s’encarregava de beneficiar l’activitat econòmica del pobre. Ara ja no, qui té la competència per regular l’estat dels pobres és l’Estat. El pobre ocupa la posició formal de dependència respecte el nivell general del desenvolupament social; el pobre ja no forma part del tot sinó d’una unitat al qual queda vinculat el pobre (=és a dir, un cercle). Aquí apareix la inducció moral alhora de fer un acte de caritat hi ha la obligació de mantenir-lo; una obligació que no només és fruit de la pretensió del seu beneficiari sinó també del sentiment propi del donant (=llei talmúdica). Es converteix en un deure del donant i un dret del beneficiari. La bona acció el nostre amor per aquell sobre el qual hem fet sacrificis ens estimem a nosaltres mateixos. Tota acció d’aquest tipus neix d’un deure que es manifesta a través d’aquest gest. Hi ha d’haver, per tant, un instint moral. Si tot altruisme no és sinó un deure es pot afirmar que: tot acte benfactor és, en el seu sentit més profund, tan sols el compliment d’un deure; l’ajuda donada seria la ratio cognoscendi del fet que estem davant d’una de les línies ideals del deure davant del proïsme i rebel·la l’atemporalitat dels efectes dels vincles humans. El pobre, per tant, té el dret de ser ajudat i existeix una obligació de socórrer; una obligació que no fa referència al pobre (en quant a titular del dret) sinó a la societat que, per la seva pròpia preservació, la reclama. Ara bé, també existeix una tercera intervenció la que domina en la consciencia moral: la col·lectivitat i les persones acomodades tenen la obligació d’ajudar al pobre la qual es limita a apaivagar la situació del pobre. A aquest deure correspon un dret que representa l’altra cara de la relació entre indigent i acomodat. El fet de socórrer als pobres es centralitza en un cercle més ampli, de maner que l’assistència es realitza no per la percepció directa del pobre sinó en virtut del concepte general de pobresa (d’allò sensible a allò abstracte). En considerar-se l’ajuda dels pobres com una obligació abstracte de l’Estat, l’assistència canvia de naturalesa d’acord amb aquesta forma de centralització. Així, l’organització local es converteix en un recurs tècnic que permet una major efectivitat en l’acció (el municipi no és el punt de partida de

2

l’ajuda sinó un instrument). Aquesta delegació resulta útil per tres raons, dues de caràcter qualitatiu i una de caràcter quantitatiu: - Cada cas ha d’estar tractat individualment - És competència del municipi concedir aquestes ajudes i gestionar els diners concedits per l’Estat. - L’opinió pública es preocupa només de la necessitat més immediata. L’assistència ajuda a que aquell qui contribueix aporta el mínim necessari per a la supervivència del pobre. Quan és precís actuar de manera uniforme el contingut de l’acció només pot incloure el mínim de l’esfera personal que coincideix amb la de la resta de subjectes. D’aquí se’n deriva que  cap despesa en nom d’una col·lectivitat port ser major al que s’hauria d’exigir al més estalviador dels seus membres. Això s’ajusta a un dogma psicològic. L’acció col·lectiva assumeix el seu contingut del mínim. La llei que a tots obliga es pot qualificar com el mínim ètic. Aquest mínim social queda perfectament reflectit en el caràcter negatiu dels processos i interessos col·lectius. - Disgressión sobre la negatividad de las conductas colectivas La unitat dels fenòmens es manifesta mitjançant negacions, el qual moltes vegades està lligat a l’amplitud numèrica del fenomen. En les accions col·lectives, els motius individuals solen ser divergents que quant més negatiu sigui el seu contingut més fàcil serà convergir aquests interessos en un únic objectiu (les grans revolucions s’alimenten de forces oposades que seria impossible unificar-les amb un fi positiu la multitut és ingrata). El “no” és la resposta més senzilla, d’aquí que pugui unir grans masses que, d’altra manera i fent acords amb fins positius, seria impossible. El caràcter negatiu del vincle que reuneix una unitat en un context, queda patint sobre tot en les seves normes. Les mesures obligatòries seran més senzilles i menys circumstanciades quan major sigui el seu àmbit d’aplicació (ex: cortesia internacional). Des del punt de vista quantitatiu, a mesura que augmenta el cercle es van reduint les característiques comunes que vinculen entre sí els seus elements. Des del punt de vista qualitatiu, quan més extens sigui un àmbit més restrictives i prohibitives seran les seves normes. El centre li queda una funció coercitiva definir els actes prohibits i limitar la llibertat (= àmbit religiós i el “no faràs”). Això és possible ja que el contrari d’allò prohibit no és sempre allò preceptuat sinó simplement allò permès (ex: cercle 1, 2 i 3 i les prohibicions a, b i c). Quan més general sigui una norma i més extens sigui el cercle de la seva aplicació, menys significatiu serà per el individu sotmetre’s a ella; en canvi, la seva violació provocarà conseqüències greus i visibles. L’acord teòric de normes constitueix el mínim del que ha de ser acceptat de manera general i, sobre aquest acord, descansa l’acord superficial tant entre individus totalment desconeguts entre si com entre individus pròxims entre sí. La lògica crea una base comuna, però aquesta no representa cap possessió positiva (no és més que una norma que no s’ha de transgredir i el fet de sotmetre’s a ella no aporta cap distinció ni qualitat particular). Només el incompliment dels seus preceptes crea una situació particular mentre que ajustar-se a ella no té cap efecte. Així, la cohesió social i moral pot trencar-se tot i no contraposar-se al dret penal, però es trencarà si s’incompleixen les normes penals. “Observarlas no distingue a nadie, infringirlas, por el contrario, señala claramente al infractor”. (ex: salutació pel carrer) ************* Això passa exactament en el cas de la prestació de la comunitat a favor del pobre  l’assistència mínim al pobre té un caràcter objectiu cal definir el mínim material necessari per evitar la misèria física d’un individu. Correlació entre allò universal i allò objectiu en el camp del coneixement allò universal és sempre objectiu. Així, en la pràctica, només es pot reclamar una acció a una comunitat sobre una base absolutament objectiva (si quelcom no és universal no podrà ser objectiu). Quan el punt de vista objectiu va unit a la tendència d’estatalitzar tota l’assistència el que serveix com a referència al contingut de l’ajuda no emana només del pobre sinó també de l’Estat relació entre individu i comunitat. Quan les ajudes passen del individu a la col·lectivitat, la regulació consisteix en definir l’excés o el defecte en l’acció individual (ex: educació obligatòria  s’ha d’estudiar el mínim, i l’excés ja és decisió del individu). La regulació es refereix a una vessant de l’acció i deixa l’altre vessant a l’arbitrarietat de la llibertat individual. De la mateixa manera passa en les associacions socials només estan limitades en els seus excessos. La societat posa un límit al excés o al defecte mentre que l’altra extrem queda sense límit. Però 3

hi ha casos en els quals la regulació abasta les dues vessants. Fixa el límit d’allò “decent”, més enllà del qual es deixa de pertànyer a la classe social i de la mateixa manera quan hi ha certs luxes i extravagàncies. Aquesta forma es repeteix quan la comunitat assisteix als pobres no només es planteja posar un mínim sinó també es planteja una altra consideració que és que el pobre no rebi massa!! L’ajuda privada s’ocupa de desenvolupar la capacitat de treball dl pobre, mentre que l’Estat s’encarrega de que no mori d’inanició i curar la misèria de manera momentània. L’estat opera en un sentit causal i la beneficència privada en un sentit teleològic. L’estat atén a la pobresa mentre que la beneficència atén al pobre. (=diferència entre pobre i pobresa). La mateixa diferència hi ha entre el delicte i el delinqüent  la pena castiga el delicte o al delinqüent? Depèn de l’enfocament segons el qual es miri; la pobresa es pot considerar un fenomen objectiu i determinat de manera que s’ha d’eliminar com a tal (per tant, poc importa a qui afecta i les causes i conseqüències individuals) o bé interessa el pobre el quant a individu més enllà de objectivitat de la pobresa de manera que ja no interessa eradicar la pobresa sinó atendre al pobre com a persona. La col·lectivitat representa, d’una banda, una superfície immediata sobre la qual els elements apareixen i projecten els resultats de la seva vida i, d’altra banda, es el subsòl en el qual germina la vida individual però que configura una varietat infinita de fenòmens particulars. L’assistència privada també és un fet social que atribueix al pobre una posició com a membre orgànic de la vida del grup a diferència de l’assistència estatal. La transició entre una modalitat i l’altre donen visibilitat a un fet: per un costat, el impost per els pobres i, per l’altra, l’obligació jurídica d’alimentar al familiar pobre. Però quan el impost per als pobres es confon amb el impost general aquest vincle entre conjunt social i pobre queda completat l’ajuda al pobre es converteix en una funció de la totalitat com a tal i no pas de la suma d’individus. Abans s’ha comparat al pobre amb un estranger El pobre està fora del grup, en tant que és un simple objecte que la col·lectivitat utilitza. Ara bé, aquest “estar-fora” no és més que una forma particular d’estar-dins. En l’espai exterior tot és exterior a tot, però el espai mateix també està “en mi”, en el subjecte. Aquesta doble posició del pobre (o de l’estranger) es dona en tots els elements del grup. Per molt que participi de manera positiva en la vida social, sempre es troba enfront aquesta col·lectivitat i tractat bé o malament per ella. En definitiva, sempre està separat d’ella com a objecte respecte el subjecte com a conjunt social del qual, malgrat tot, també es membre o “part-subjecte”. Pet tant, la configuració d’aquesta dualitat de posicions és un fet sociològic elemental. Aquesta dualitat es complica però a la vegada es fa més perceptible a mesura que augmenta el nombre de membres del grup. El tot va prenent una independència sobre el individu i les diferenciacions entre ells s’insereixen en l’escala de matisos pròpia d’aquesta dualitat. Per exemple: banquers i un príncep; la gran dama i un sacerdot; l’artista i el funcionari...etc. Per un costat, el grup opera amb ells sotmetent-los o reconeixent-los i, per l’altre, els integra com a elements de la vida i com a parts del tot diferenciats d’altres elements. En aquest esquema, el pobre ocupa també una posició ben definida. L’assistència obligatòria que se li ha de concedir el converteix en un objecte de l’acció del grup i el distancia del tot i, fins i tot, enemic del tot. L’estat expressa això privant al pobre d’alguns drets polítics. La col·lectivitat crea el front i tracta els seus com a objectes i és d’acord amb aquesta qualitat pel que pot mantenir una relació amb el pobre que l’engloba en la seva totalitat. Això no afecta a tots els pobres en general, només sería aplicable a una part d’ells: aquells que reben assistència. Ara bé, són molts els pobres que no reben ajuda (fet que demostra la relativitat del concepte de pobresa). De fet, és pobre aquell que no disposa dels recursos necessaris per satisfer els seus fins. Els fins no depenen del lliure arbitri. Cada context general, cada classe social té les seves necessitats que li són pròpies i la impossibilitat de satisfer-les significa ser pobre. Hi pot haver algú que forma part de les classes privilegiades però que no disposa dels recursos suficients que, en aquella classe social, s’han de satisfer, de maner que se sent pobre (psicològicament). “Cabe, por lo tanto, que la pobreza individual no aparezca aun existiendo la pobresa social o que, por el contrario, exista la pobreza individual pero no la social”. Pel fet que la pobresa es manifesti en totes les capes socials, es dedueix que a vegades la qüestió de l’assistència no es plantegi. Per exemple, en una família composada per persones riques i persones pobres, a l’hora de fer regals es representa aquesta “assistència” perquè al pobre se sempre se li regalen objectes útils. 4

De fet, el regal, el robatori i el intercanvi són formes visibles directament vinculades a la propietat i corresponen a tres motius d’acció: l’altruisme, l’egoisme i la norma objectiva de comportament (=substituir valors per altres objectivament iguals). D’aquestes tres formes el regal és la que millor mostra el concepte. Tipologia dels fenòmens s’ha d’establir si el vertader sentit de la donació 1) consisteix en la finalitat que permet aconseguir (=el fet que el receptor rebi un objecte valuós) o 2) bé consisteix en l’acció mateixa de donar (= 2.1) en quant a afecte del donant, 2.2) d’amor que fa un sacrifici o 2.3) de projecció del jo que es man...