Apuntes completos Profesor Jorge Pulla PDF

Preview

Summary

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIATEMA 1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENTGRECO-ROMÀPer què tan sols fan filosofia els grecs?-> Per la idiosincràsia grega (forma de pensar pròpia dels grecs) Poesia no dogmàtica (a més no hi ha relació entre el text i el poder polític) Religió pública politei...

Description

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA TEMA 1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT GRECO-ROMÀ Per què tan sols fan filosofia els grecs? -> Per la idiosincràsia grega (forma de pensar pròpia dels grecs)

- Poesia no dogmàtica (a més no hi ha relació entre el text i el poder polític) - Religió pública politeista - Orfisme (dualisme psicofísic) -> separació entre el cos i el alma -> Circumstàncies soci-polítiques

- Desenvolupament de la democràcia (la raó com a eina per al bé comú) - Desenvolupament del comerç - Per a ser comerciant fa falta uns valors diferents, lluny del “mite”. Comerç posa en contacte amb altres cultures. ESQUEMA INTEL·LECTUAL DEL LOGOS

- Necessitat racional versos arbitrarietat: passen perquè teníen que passar, puc descobrir els motius

- -> PHYSIS: Visió del mon com a regulat per lleis naturals - Regularitat, permanència, invariabilitat dels fenòmens. Recerca del principi últim: arjé

ELS PRESOCRÀTICS (S VI - V a. C.) Període cosmològic o naturalista Primera escola: Escola de Milet (primer filòsof, finals s. VII a.C.) MONISTES: Arjé únic.

-

Tales ….……. -> Aigua Anaximandre -> Apeiron (no el podem vore. Pot donar lloc a qualsevol cosa, és indefinida) Anaxímene …-> Aire Heràclit ……..-> La realitat està en canvi constant, està en conflicte.

PITÀGORES

- Arjé: els nombres. Tot està format d’entitats matemàtiques. - Mor a un enfrontament polític, conseqüència de la seua “secta” pitagòrica. - Pitagòrics: defensa de la metempsicosis: Transmigració de les almes. ESCOLA ELEÀTICA (Parmènides, Zenó, Samos)

- Vessant racionalista de la filosofia: els sentits són el camí de la opinió (no son bona forma de adquirir coneixement) PARMÈNIDES -> dos vies - OPINIÓ -> Sentits -> Jonia - VERITAT -> Raó -> Elea

Llei d’identitat: A=A, no A=no A Llei de contradicció: no (A i no A) -> no pot ser a la vegada ZENÓ ( S. V a.C)

- Ens arriben les seues paradoxes per a explicar els pensaments o raonaments de Parmènides de forma didàctica (aporíes)

- El canvi es il·lusori. PURALISTES

- Empèdocles d’Agrigent -> els quatre elements: aire, aigua, foc, terra - Anaxàgores de Clazòmenes -> “llavors” -spermata- o homeomeries - Escola atomista -> Demòcrit i Leucip : Àtoms. SOFISTES (segona meitat s V a.C.) Nova etapa del pensament grec: antropològic o humanista. Ara es parla de l’home, dels seus costums, comportaments, la política.. En eixe període es desenvolupa la democràcia (Pèricles) - Ja no hi ha relació entre l’areté i la noblesa rica. Es pot ser pobre i tindre areté - Ja no sols es important tindre excelència física, militar… Ara coses com la retòrica, l’habilitat per a convèncer, etc son fonamentals per a tindre èxit social

- RELATIVISME: No hi han coses bones o roïnes, no existeix la veritat, només veritats subjectives i relatives

- ESCEPTICISME: Si tot es relatiu, no hi ha veritat… aleshores no hi ha coneixement, no es pot conèixer res. No existeix el coneixement. Ensenyament de l’areté, del nou areté, que ja no es patrimoni del noble si no del ciutadà educat, el saber ja no es una cosa teòrica si no que significa poder (retòrica a l’assemblea) -> importància de la retòrica. PHYSIS: Lleis físiques, allò que podem modificar NOMOS: es pot transformar, lleis que procedeixen de la creació humana, producte de la conversió

SÒCRATES (470-399 a.C) El contrari que els sofistes.

- No van escriure mai (problema de els fonts). Parlava i discutia, així que tenim el que altres van -

escriure d’ell, existint el problema de les contradiccions sobre els seus plantejaments. La imatge que es va imposar és la que Plató ens deixa. Crítica del relativisme moral. Podem definir d’una forma els valors morals, exactament, i sent universal eixa definició Posa l’essència de l’home a l’ànima (psique) Intel·lectualisme moral. El bé es el coneixement. Mètode socràtic: el DIÀLEG. Parlar amb l’altre, la búsqueda de la veritat grupal, parlant. No hi ha discurs monològic. Dos fases: Ironia (solo se que no se nada) i Maièutica.

TEMA 2. LA PROPOSTA FILOSÒFICA - POLÍTICA PLATÒNICA. Forma el primer gran sistema filosòfic, on una part sols té sentit en connexió amb la resta de parts. És una síntesi dels problemes de les etapes anteriors - Presocràtics (problemàtica de l’arjé) - Sòcrates (concepció ètica i política de la filosofia) Busca una explicació totalitzant els pensaments (antologia, epistemologia, antropologia, ética, política…) El seu objectiu principal es polític: establir el millor ordre sociopolític a través d’una nova paideia, un nou model educatiu, humà (causat per la mort del mestre Sòcrates. La filosofia de Plató no s’explicaria sense aquest succés). · Context històric: Guerra del Peloponès. · Context biogràfic: pertany a la classe alta, valors jeràrquics, amb avantpassats mitològics. Plató escriu principalment diàlegs, herència de Sòcrates. L’activitat del filòsof es la dialèctica. 1. Obres socràtiques de joventut (393-389) 2. Diàlegs de transició (388-385) 3. Diàlegs de maduresa 4. Diàlegs crítics La vertadera política per a ell es fer filosofia. La filosofia es inseparable de la paideia (educació): fer filosofia es fer filòsofs, educar a les persones, fer ciutadans Respon als sofistes: no qualsevol persona es pot educar, únicament les que conten amb el caràcter. El procés educatiu té que ser un procés selectiu. Està plantejant el sistema educatiu de tipus estatal. Primer hi ha que comprovar si es disposa de coneixement abstracte. Ordre: imatge, coses, matemàtiques. PRINCIPIS: - Filosofia com a coneixement integral de l’ésser humà - Ànima com allò que defineix l’ésser humà (essència) - Coincidència plena entre persones i ciutadà - La polis com horitzó de tots els valors i única forma possible de societat ==> Filosofia de l’estat i de la història. - Naixement de l’Estat (per què no autarquia) i necessitat de diferents estaments - Justícia “segons la natura” -> l’estat es una societat justa (armonía) - La educació es molt important. És la que fa possible saber per a què serveix cadascú (per a l’armonia) - Projecte d’una ciutat ideal (aristocràcia de filòsofs) -> “calípolis” (bona ciutat), condemnada a una progressiva corrupció Proposa una filosofía de la Història per a conèixer la llei natural de l’evolució de la societat (filosofia de la història entesa com una ciència de l’evolució de les formes socials) Elements: 1. Esdeveniments pròpiament històrics. 2. Dades de les monarquies arcaiques (patriarcat) 3. Reconstrucció mítica d’una era pre-cataclísmica 4. Tradició poètica: Mite de les races d’Hesíode : les “edats”: or, plata, bronze, herois, ferro…

Per a Plató el temps està tancat sobre si mateix: les coses passen una i altra vegada igual (model temporal cíclic, com podem vore a la natura). Açò li serveix per a plantejar la LÒGICA interna de l’esdevindre històric. La història està relacionada amb la psicologia de les persones, per tant, ens parla de la psicohistòria/psicopolítica. Les formes polítiques corresponen als diferents tipus de caràcters: està l’home aristocràtic, timocràtic, oligàrquic, democràtic, tirànic. Aristocràcia -> Raó Timocràcia -> honor Democràcia -> desordre Tirania -> violència Oligarquia -> degeneració de l’aristocràcia. Donen importància als diners L’home democràtic al final es agressiu. ==> Dialèctica del esdevindre històric (psicohistòria): degeneració o corrupció. Causa del desequilibri: el conflicte intern, la discòrdia. ARISTOCRÀCIA : homes equilibrats que equilibren les classes

- Es parla de l’eugenèsia. Els nascuts d’açò passen a propietat de l’estat: el filòsof no té família. - La degeneració es produeix perquè es descuida l’educació - Quan no hi ha armonia interna entre les classes, sorgix el conflicte. Els governants passen a donar importància als béns. —> canvi en la consciència col·lectiva: importància dels béns materials —> la classe governant es diluïx TIMOCRÀCIA

- La mutació de l’home timocràtic està en el rencor i la vergonya al seu pare. Per tant, hi ha una ambició d’honor i poder. OLIGARQUÍA

- Un home timocràtic es converteix en oligàrquic al prendre el poder una part de la seua ànima. DEMOCRÀCIA - No hi ha cap ordre a la seua ànima: cap domina sobre les demés. Per tant es dona una falta de criteri que dona lloc al relativisme, el populisme. TIRANIA

- Arriba al poder amb promeses i bons modals, però una vegada governant, tractarà que no quede cap persona de valor, doncs podem estar per damunt del tirà. Suprimix allò que es millor (les persones que serveixen) i conserven el pitjor. Promouen la mediocritat.

BLOC 2. FILOSOFIA CRISTIANA

TEMA 3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT CRISTIÀ CONTEXT HISTÒRIC - GEOGRÀFIC

- El concepte de polis desapareix amb Alexandre Magne - Tot l’imperi romà acaba cristianitzat ARISTÒTIL I EL LICEU Els seus interessos són fonamentalment naturals: crear una filosofia per a entendre el món natural. 335/334 a.C. funda a Atenes el Liceu (peripato) -> clausurat 529 d.C. Per a Aristòtil el que hi ha són “substàncies” (gos, cavall…), estan fets d’una matèria (hyle), que és la mateixa per a tot el que hi ha. El gos no es gos per la matèria, si no que es per la forma (el conjunt de qualitats que li fan son el que es) -> la essència, i aquesta essència es troba a les coses. Hyleformisme: Hyle (matèria) morfisme (forma) DE LA CULTURA HELENA A LA CULTURA HEL·LENÍSTICA Crisi del model sociopolític i cultural de la polis: - Cosmopolotisme: ara, la ciutat es l’univers en la totalitat - Individualisme: es perd el comunitarisme, la recerca de la “vida bona” està per sí mateix i no a la ciutat - Canvia el concepte de paideia: ja no es tracta d’educar el bon ciutadà si no d’ajudar a l’individu a trobar la felicitat. - Cinisme: Ideal d’autarquía (Diogenes): per a ser feliç hi ha que ser autònom, dependre únicament de sí mateix - Epicureisme: Ideal de l’apona i l’ataràxia —> Hedonisme Per a Epicur, el plaer no és una estimulació, si no la manca de patiments, quan s’està bé, tranquil físic i mentalment. La raó i el coneixement proporcionen una vida feliç.

- Estoicisme: la stoá i l’ideal de l’apatia - Escepticisme: Ideal de l’afasia Hi ha que assumir que no es pot segur de cap cossa. No sabem res. El ideal de l’afàsia es l’apàtic, qui no parla. Cal no tindre opinions.

- Neoplatonisme (Plotí) La realitat s’articula en tres hipostàsies(substàncies): - L’u - La intel·ligència/esperit (nous) - L’ànima universal -> Via del retorn o de la conversió - Cami de la purificació - Ékstasis (unió mystica) EL PAS DE LA FILOSOFIA GRECOROMANA A LA FILOSOFIA CRISTIANA

- La fi de la filosofia antiga pagana: Edicte de Justinià (529). Aquest edicte va contra el Logos i no contra el politeísme

- Confrontació FE i RAÓ -> Nou ideal de paideia (el teòleg com a nou educador de la ciutat

terrenal) ENCONTRE ENTRE EL CRISTIANISME I LA FILOSOFIA GREGA -la mediació del neoplatonisme==> En qüestions teològiques - L’u -> Deu - Món sensible en què l’empremta divina és omnipresent - Demiurg -> Dóna sentit a la idea de creació - L’u, Bé -> Dóna sentit a la idea de monoteisme ==> En qüestions antropològiques - Inmortalitat de l’ànima El cristianisme introduïx la doctrina del pecat original - La relació del ser humà amb Deu es reinterpreta en termes de criatura (creador -> relativització de la llibertat humana) - S’introduïxen les nocions de revelació i gràcia: veritats ocultes que tan sols es poden conèixer si Deu les revela, i gràcia, allò que depén de Deu -> Desvaloració de les coses humanes i pèrdua de l’autonomia intel·lectual Ja no és el filòsof qui educa, és el pare: PATRÍSTICA: mestre de la cristiandat. Concepte de pare-mestre - Doctrina ortodoxa - Aprobbatio Ecclesiae - Sanctitas vitae - Antiquitas

TEMA 4. LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA AGUSTINIANA Agustí d’Hipona: mestre filosòfic i artífex de la cultura medieval llatina CONTEXT GEOGRÀFIC - HISTÒRIC

- Assalt de Roma per Alaric (410) La ciutat de Deu (413-423) pretén ser una apologia del cristianisme (culpabilitzat de la tragèdia pels pagans). Per a Agustí, este fet posa en evidència la decadència de la civilització romana (paganisme) i la necessitat de trobar un nou fonament de la Història: novus ordo Christianus (el món antic es dona per desgastat) CONTEXT BIOGRÀFIC

- Itinerari filosòfic-espiritual (confessions, cartes, sermons). Vita Sanoti Agustini de Sant Posidi) Ell desitja ser cristià. Necessita una ferramenta per a passar de la filosofia a la teologia: 2 etapes:

-

- Naixement-conversió i el cristianisme (354 - 386) - Conversió-consagració episcopal com a bisbe (395) - mort (430) 1. Busca de la saviesa - Maniqueisme · Dualisme radical Bé / mal · Pecat com a conseqüència del principi universal del mal (i no del lliure albir) · Eliminació de la necessitat de la fe (racionalisme) - Escepticisme acadèmic · Viatge a Milà (384) NOU ESCENARI INTEL·LECTUAL - Sant Ambrosi - Neoplatonisme (li permiteix donar el salt al cristianisme)

-

- Sant Pau - Conversió religiosa (386) 2. Conversió - consagració episcopal - mort

- Ascetisme i estudi del neoplatonisme - Baptisme (387) - De immortalitat anima, De magistro, De vera religione - Instal·lat a Hipona (391), combat l’heretgia donatista (401), Rèplica a Gaudenci, bisbe donatista (419/420) - Bisbe de Hipona (395) - Combat l’heretjia pelagiana -> negava el pecat original, i que un mateix pot ser l’artífex de la seua solució (xoca amb el principi de la Gràcia Divina) ==> El ser humà està corromput pel pecat original. La seua salvació passa per la gràcia (negació de l’autonomia de la vida moral), no depèn dels nostres actes 1. FILOSOFIA I FE

- Versus racionalisme. Demostrar que el contingut de la fe pot ser demostrable amb la raó: per a ser cristià no fa falta tindre fe, doncs conec el contingut de la fe: no creus, si no que hi ha una demostració de l’existència de Deu. Creu que pot demostrar racionalment el cristianisme. - Versus fideisme: el fideisme es negar tot valor a la raó: no serveix per a res, ni per a demostrar la fe ==> Busca un equilibri (difícil) entre la fe i la raó: per a Agustí de Hipona ambdós instàncies són complementàries. 2. DESCOBRIMENT DE LA INTERIORITAT

- El jo com problema filosòfic

· L’ànima, la interioritat humana com a lloc de la VERITAT “no busques fora de tu; entra en tu mateix” · Impugnació de l’escepticisme - Distanciament respecte al plantejament platonià · Idees com a pensaments de Déu · Rebuig de la doctrina de la reminiscència a favor de la doctrina de la IL·LUMINACIÓ: Deu ens fa entendre, ens fa conèixer. >> Reformulació de la doctrina platònica en termes del creacionisme - La creació (ex nihilo) és una acció lliure de Déu. Fa ell el món del no res, i perquè vol. - L’única cosa necessària és Déu - Dependència absoluta del ser humà respecte a Déu 3. FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA (TEOLOGIA DE LA HISTÒRIA)

- Negació del caràcter cíclic del temps · La història es una creació de Déu i el seu discórrer depèn exclusivament de la seva voluntat · La bilbia dóna una visió lineal del temps - El gran problema del mal (influència de Plotino) Tres plans (i solucions): · metafísica (existència del mal com a carència del bé) · físic (molts dels mals físics son morals) · moral (pecat): derivat de la llibertat humana - Problema de la voluntat humana · Negació de l’intel·lectualisme moral · Necessitat l’ajuda de la GRÀCIA Comprensió del mal com supèrbia i del bé com a humiltat (amar a Déu)

- El logos de la història és un ordo amoris, una harmonia fundada en el juí de DÉU Providència versus destí (providència: tots els fets estan pensats per Déu) -> La història es un pla de Déu - Concepció lineal de la història ____>___________>__________>_ | | | | Pecat original Judici final ordre escatològic: la possibilitat de la utopia queda eliminada La concepció agustiniana de la història humana es base en l’existència de dos ciutats moralment heterogènies (celestial i terrenal) que es barrejen. - LA CIUTAT TERRENA (simbolitzada per Roma) · Amor propi, condemnació eterna - LA CIUTAT CELESTIAL (simbolitzada per l’església) · Amor a Déu, salvació eterna L’adscripció definitiva de cada ser humà a una de les dos ciutats depèn enterament de la voluntat de Déu. · Sorgiment de les ciutats en la terra: Caín i Abel · Tres fites històriques - El pecat original - L’espera de la vinguda del Salvador - L’encarnació i passió del Fill de Déu i la constitució de la seua església. Periodització del període històric: Infantia, Pueritia, Adolescentia, Juventus, Aetas Senior, Senectos, Sabbath Etern Sant Agustí reduïx la història del món : PECAT

i

GRÀCIA

BLOC TEMÀTIC 3: LA FILOSOFIA RENAIXENTISTA Maquiavel i el Princep

TEMA 5. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT RENAIXENTISTA (S XV- XVI) CONTEXT HISTÒRIC

- 1453: caiguda de Constantinoble -> fugida d’intel·lectuals/artistes cap a Itàlia - Descobriment d’Amèrica - Conflictes religiosos PAS DEL PENSAMENT MEDIEVAL AL PENSAMENT RENAIXENTISTA Dos postures: 1. Rupturista (J. Burckhardt) El renaixement es una etapa completament diferent, italiana, que trenca amb l’època medieval (trencament radical amb etapa mitjana) 2. Continuista (K. Burdack) El canvi de l’època mitjana fins al renaixement es una transició. Hi ha una continuïtat, però podem veure diferències: >> Entre ambdues èpoques històriques existix una diferència (consciència renaixentista de pertànyer a altra època

>> Època de transició entre la filosofia medieval i la moderna CRISI DEL MODEL FILOSÒFIC - CULTURAL DE L’EDAT MITJANA 1. Agustinisme - Absència de distinció formal entre els àmbits de la filosofia i teologia - Reducció de la història del món a la història del pecat i de la gràcia - Subsunció del dret natural (estat) en la justícia sobrenatural (església) 2. La escolàstica - Reelaboració dels temes de la filosofia clàssica en les coordenades de la teologia cristiana · Basada en el criteri d’autoritat: queda reduït a un debat sofístic. Qui guanya es qui dona la cita de l’autoritat més important · Tomàs d’Aquino (1224 - 1274) - Redescobriment d’Aristòtil - Relació entre fe i raó · Us filosofia = ancilla theologiae · Us doble veritat (averroísme) - No accepta que haja conflicte entre raó i fe. Hi han coses que soles podem saber per fe, altres per raó, i hi ha unes en les que hi ha coincidència (veritats divines d’ordre natural) -> Déu fa falta per a que existeixen coses a la realitat (cinc vies). CRISI DEL MODEL MEDIEVAL: SORGIMENT DEL PENSAMENT RENAIXENTISTA - L’interéss es desplaça cap al ser humà i els seus problemes mundans - Circumstàncies sociopolítiques · Inici del capitalisme · Expansió geogràfica · Desvinculació de política i religió: - Consolidació dels estats nacionals - Inici d’un procés de secularització TRES FORCES CULTURALS 1. L’avanç ininterromput de la ciència · Descobriments i perfeccionaments tècnics -> impremta · Redescobriment de la ciència grega >>> La ciència reclama autonomía intel·lectual · Revalorització de l’experimentació 2. La reforma protestant (Luter) · Condemna de la filosofia · Punts doctrinals - Salvació per la sola fe (i no per les obres) - Infal·libilitat de les escriptures - Sacerdoci universal i lliure examen de les escriptures · Reflex d’una de les cares de l’esperit renaixentista - Desig de renovació religiosa i de regeneració - Retorn als orígens i a les fonts - Crítica a l’autoritat de l’església i defensa del dret individual a la veritat 3. L’humanisme · Studia humanitatis · Humanitas (paideia) · L’antiguitat clàssica grecollatina com a paradigma i punt de referència de l’ideal cultural > Abat filosòfic del tema “humanisme” Dos postures: - Fenomen estrictament literari - Fenomen estrictament filosòfic

——> Nou sentit de l’ésser humà (antropocentrisme) - Exaltació de la vida mundana (fer coses en aquesta vida, no en l’altra) - Exaltació de la naturalesa - Sensualisme - Afirmació de la llibertat - Afirmació del valor de l’individu (realitzar-se en aquesta vida, no en l’altra) >> L’ésser humà com artífex de si mateix (indeterminisme ontològic). Cristians però l’home té valor. L’ha fet Déu, per...