Tema 8. Teories de l\'atur. Salaris d\'eficiència. PDF

Preview

Summary

Apunts sobre l'assignatura Macroeconomia II, del curs 2015-2016, amb el professor Xavier Cuadras. Tema 8. El tema 9 no es va realitzar (contractes implícits)....

Description

Andrés Montero García Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario @amonterogarcia

Macroeconomia II PART B: Teories de la desocupació. Temes 8-10 Tema 8: Teories de l’atur. Salaris d’eficiència. 1. Introducció. A partir d’aquests temes ens interessarem en el tema de la desocupació. Típicament el seu origen se’n deriva d’un excés d’oferta laboral, és a dir, d’una situació de desequilibri. Per la llei de l’oferta i la demanda, els salaris reals deurien de baixar per arribar a l’equilibri de mercat.

Una altra definició de desocupació: aquelles persones disposades a treballar (voluntàries a treballar) amb les mateixes condicions que altres treballadors, però que no disposen de contracte laboral. Tema important des de el punt de vista macroeconòmic, també des de el punt de vista de la teoria econòmica. Ens podem fer algunes preguntes importants com: Com es que durant períodes de temps relativament llargs hi ha persones desocupades? Dues explicacions: 1. El mercat de treball està caracteritzat per un funcionament molt mediatitzat i influït per determinades institucions, que impedeixen que es produeixi l’ajust de mercat. Es refereix a aquelles característiques del mercat de treball (com els salaris mínims o el poder de mercat dels sindicats) que fa que el mercat no funcioni amb el funcionament que s’ha establert inicialment. Pot implicar malbaratament dels recursos. a. Ex: efecte del salari mínim. Té un efecte positiu, la funció redistributiva. No obstant, el salari mínim pot crear un excés d’oferta, desocupació i pèrdues d’eficiència. És a dir, poden haver persones disposades a treballar, però si el salari mínim està per sobre del salari de mercat, aleshores hi haurà excés d’oferta. Aquest desequilibri és de caràcter més permanent.

2. La segona explicació es que el mercat de treball no és com la resta de mercats. És un mercat de treball caracteritzat per un gran nombre de friccions, on es compren i venen serveis de treball, i on existeixen problemes d’informació. Els treballadors són tots diferents (aptituds, competències) i a més l’empresari no sap quines característiques té cadascun de forma realista. Al treballador també pot agradar-li una empresa o una altra. Per això ha d’existir un període menys o més llarg de temps per elaborar processos de selecció per tal de buscar el millor treballador o empresa. De tot això sorgeix el terme de desocupació friccional: partint d’una situació d’informació imperfecta, hi poden haver certes empreses disposades a contractar un cert treballador però per fer-ho s’ha de seguir un procés de recerca d’empreses i de selecció per tal de contractar òptimament. Quin és el comportament del mercat de treball? Bàsicament cíclic. El comportament cíclic es refereix a les fluctuacions econòmiques depenent del cicle econòmic (expansió, recessió o estancament). Però hem de diferenciar entre salaris reals i nivell de desocupació: 

Els salaris reals només són moderadament pro-cíclics: quan hi ha una expansió econòmica, els salaris tendeixen a créixer però ho fan de manera molt moderada. I si hi ha una recessió, els salaris reals no baixen en la mateixa manera que el decreixement del PIB. Es mouen més lentament del necessari per a equilibrar l’economia.



La desocupació és clarament pro-cíclica, aquesta augmenta o disminueix en quantitats grans. Varia d’acord amb les fluctuacions econòmiques.

No podem explicar aquesta evidència amb el model que hem anat utilitzant fins ara (model estàndard), ja que els salaris reals fluctuen més que l’ocupació (com veiem al gràfic següent), quan es produeix una xoc negatiu (que fa desplaçar la demanda de treball cap a l’esquerra) o positiu. En aquest model suposem que l’oferta de treball és inelàstica.

Si l’oferta fos elàstica (o perfectament elàstica), l’evidència es compliria, com podem veure al següent gràfic:

Si es mouen oferta i demanda al mateix temps, l’evidència també es pot complir:

Ara, explicarem de forma resumida tres models que expliquin aproximadament els moviments cíclics del mercat de treball i la rigidesa dels salaris. És a dir, que els salaris reals fluctuïn moderadament i que la desocupació sigui molt cíclica: Model de salaris d’eficiència. Intenta explicar perquè a les empreses no els interessa baixar els salaris. Fixa els salaris per tal de maximitzar els beneficis. Es deu a que la productivitat dels salaris està lligada amb la productivitat (o l’esforç). Model de contractació implícita. Les empreses no poden baixar els salaris per l’existència de contractes implícits a llarg termini, on el salari es fixa independentment del cicle econòmic. Aquests convenis es fan perquè els treballadors són aversos al risc (un salari fix és una mena d’assegurança). Per tant, els salaris són completament rígids i no es mouen depenent del cicle. Llavors si el salari fos fix, seria de la següent forma en un cas de recessió, de manera aproximada:

Altre model (“search and matching”). Els salaris són rígids per les friccions del mercat de treball (problemes d’informació: contractació implica temps i recerca).

2. Models de salaris d’eficiència. Aquest model es basa primordialment en què la productivitat depèn de l’esforç i l’esforç del salari: si l’empresa paga un salari més alt, pot ser que els treballadors siguin més productius i, encara que això pot suposar més costos laborals (i de producció), els beneficis finalment podrien ser majors. Sorgeixen dues idees, una a partir d’un avantatge i l’altra d’un problema, en relació a aquest model:  

La idea avantatjosa és que si els salaris són majors, es millora nivell de vida i la productivitat, i hi haurà creixement econòmic. El problema és la informació escassa que té l’empresari sobre la mesura i verificació del rendiment del treballador. S’ha d’intentar diferenciar entre uns resultats dolents degut a comportament oportunista del treballador o degut al context econòmic. La idea és la següent: si s’entreguen salaris alts en comparació a la mitjana del mercat, el cost d’oportunitat del treballador serà elevat; és a dir, un salari alt incentiva esforçar-se; si

es verifica que un treballador no és productiu, el seu acomiadament seria una sanció que hauria d’internalitzar ja que cobraria molt menys del que ho fa a l’empresa actual i que a més hauria d’estar un temps a l’atur. Altres idees. Selecció adversa. Sobre la segona idea (la del cost d’oportunitat), surt una altra: salaris alts aconsegueixen produir un procés de selecció adversa, on els més capacitats i talentosos s’autoseleccionaran i tindran incentius a demanar aquesta feina (encara que els menys capacitats també la demanaran). Si es paga un salari baix, només vindran els treballadors menys productius de l’economia. El problema un altre cop es de informació asimètrica, però com hem vist es pot resoldre. Estudis sociològics. Salaris alts dóna major satisfacció a l’ocupat i s’obtindrà més productivitat. També que amb salaris baixos, els treballadors triguen poc a anar-se de les empreses. Tots giren al voltant de que salaris més alts poden incrementar la productivitat i per tant els beneficis de l’empresa.

3. Model de Solow. Explicarem primer el model de Solow. Es basa en què la productivitat depèn del salari en valors absoluts (sense tenir en compte característiques externes a l’empresa). Es tracta d’un model d’equilibri parcial. Suposem que hi ha N empreses idèntiques que estan en competència perfecte. Aquestes empreses tenen uns beneficis que venen donats per la següent funció: Beneficis = Producció – salari per Nº treballadors 𝜋 = 𝑌 − 𝑤𝐿

On w és el nivell de salari real i L és el nombre de treballadors de l’economia. Tot està expressat en termes reals: producció real Y i salaris reals w. També tenim la funció de producció Y, expressada com:

𝑌 = 𝐹 (𝑒 · 𝐿)

On L és quantitat de treballadors, e és l’esforç, e · L, és el treball efectiu. Tant el número de treballadors com l’esforç que fan afecten al nivell de productivitat. Si l’esforç és 0 aleshores el treball efectiu serà zero i no obtindrem cap producció.

𝐹’(·) > 0, 𝐹’’(·) < 0

Considerarem també que l’esforç s’expressa com: 𝑒 = 𝑒(𝑤),

𝑒’(·) > 0

Per tant, l’esforç depèn del salari i és creixent (a més salari, més esforç). Maximització dels beneficis de l’empresa. Ara, calcularem el problema de la empresa representativa que consisteix en maximitzar els seus beneficis: 𝑀𝑎𝑥(𝐿, 𝑤 ) 𝜋 = 𝐹 (𝑒(𝑤) · 𝐿) − 𝑤𝐿

Condicions de primer odre (CPO) són:

𝑑𝜋 = 𝐹’(𝑒(𝑤 ) · 𝐿) · 𝑒(𝑤 ) − 𝑤 = 0 𝑑𝐿 𝑤 → 𝐹’(𝑒(𝑤) · 𝐿) = 𝑒(𝑤)

(1)

𝑑𝜋 = 𝐹’(𝑒(𝑤) · 𝐿) · 𝐿 · 𝑒’(𝑤) − 𝐿 = 0 𝑑𝑤 →

→

𝑤 · 𝐿 · 𝑒’(𝑤) = 𝐿 𝑒(𝑤)

𝑤 · 𝑒′(𝑤) =1 𝑒(𝑤)

(2)

De (1) podem trobar el nivell de treballadors òptim per l’empresa, L*. A partir de (2) trobarem el salari d’eficiència, w*. Però hem d’utilitzar primer (2) i després (1): la segona condició (2) serveix per determinar el salari que paga (w*), i a partir d’aquest salari i a través de la primera equació es determina el número de treballadors (L*). L’elasticitat del esforç respecte el salari. La condició (2) la podem analitzar com una elasticitat del esforç respecte el salari. Sorgeixen tres casos depenen del valor d’aquesta elasticitat: 

L’elasticitat del esforç en relació al salari ha de ser igual a 1 (𝜺 = 𝟏) per tal de maximitzar els beneficis de l’empresa. El salari en aquest cas serà el d’eficiència.





Si l’elasticitat fos més gran que 1, 𝜺 > 𝟏, vol dir que si augmenta el salari en 1%, l’esforç que faran els treballadors serà major a l’increment al salari. La millor estratègia és augmentar el salari en aquest cas per arribar al salari d’eficiència. Els beneficis d’incrementar els salaris són majors als costos que suposa l’increment del salari. L’increment del denominador és més gran que la del numerador: ∆𝑒 > ∆𝑤 . Llavors si augmentem salari, l’esforç ho farà en una quantitat major; aleshores es van minimitzant 𝑤 els costos efectius (𝑒(𝑤)), a mesura que incrementem el salari.

En el cas de que l’elasticitat fos més petita que 1, 𝜺 < 𝟏, succeiria el cas contrari: la millor estratègia seria disminuir el salari. La ràtio (els costos efectius) hauria de disminuir perquè el salari disminuiria més que l’esforç (↓

Tot això també ho podem veure gràficament:

𝑤

).

𝑒(𝑤)

Un altra manera de veure el problema de l’empresa és tractar de minimitzar el cost efectiu del treball, amb la intenció de pagar el salari que minimitzi el cost salarial que depèn de l’esforç: 𝑀𝑖𝑛

𝑤 𝑒(𝑤)

El mínim cost podríem pensar que es el salari més baix, però en la pràctica cal tenir en compte l’esforç. Per tant, minimitzem el salari dividit per l’esforç del treballador. Es contractarà treballadors fins que l’elasticitat del esforç en relació al salari sigui igual a 1 (els resultats i anàlisi es fa de la mateixa manera que quan maximitzàvem els beneficis de l’empresa). CPO:

[𝑒(𝑤) − 𝑒’(𝑤) · 𝑤] 2

(𝑒(𝑤))

=0

Si fem una mica de àlgebra, arribarem a la fórmula (2) anterior, la qual ens indicava w*: 𝑤 · 𝑒′(𝑤) =1 𝑒(𝑤)

(2)

La introducció de la desocupació dins del model. Anem més enllà i a partir d’ara relacionarem el model amb la desocupació, que és el que ens interessa. Suposem novament que w* és el salari, L* és el nivell d’ocupació de cada empresa, N és el nombre d’empreses; i a més que NL* és l’ocupació agregada i 𝐿 és el nombre total de persones disposades a treballar (població activa) que suposarem que és una quantitat fixa. U serà el nombre d’ocupats i u la taxa de desocupació. Hi podem trobar dos casos: 1. El nombre d’ocupats que hi ha a la economia és menor que el nombre de treballadors actius totals: 𝑵𝑳∗ < 𝑳 , per tant hi ha desocupació 𝑳 − 𝑵𝑳∗ = 𝑼 > 𝟎. En aquest escenari, les empreses no voldran rebaixar els salaris (amb la intenció de contractar més gent) perquè això faria que els seus beneficis disminuïssin ja que afectarien a l’esforç del treballador. La empresa paga el salari que es òptim per a ella i haurà un escenari de salaris rígids. 2. La segona possibilitat (més irrellevant per a nosaltres) és quan hi ha més ocupació que treballadors actius: 𝑵𝑳∗ > 𝑳 , per tant no hi hauria desocupació 𝑳 − 𝑵𝑳∗ = 𝑼 = 𝟎.

Ens centrarem en la primera possibilitat, ja que és realista. Ens trobem en una situació on hi ha desocupació i on els salaris son rígids.

Curt i llarg termini. Llavors, en una situació on baixa F’(·), la productivitat marginal del treball, el model ens diria que la demanda de treball (la quantitat de treballadors que les empreses contracten, L) també hauria de baixar perquè el salari no ha de ser variat (salaris rígids), ni tampoc el nivell d’esforç ja que depèn del salari. La condició (1) que hem trobat abans ens ho mostra: 𝑤 ↓ 𝐹’(𝑒(𝑤) ·↓ 𝐿) = 𝑒(𝑤)

(1)

Com que la part dreta l’equació no es mou, el que ha de disminuir és L quan ho fa F’. Tot i així, aquest model el que no ens explica gaire bé és el que passa a llarg termini, ja que si la productivitat marginal del treball (F(·)) tendeix a augmentar a la llarga, L també ho hauria de fer fins arribar a un punt on no hi hauria atur. Però la realitat és diferent: la desocupació no té una tendència al llarg del temps, sinó que fluctua al voltant de la taxa natural d’atur (comportament cíclic). Per altra banda, el salari a llarg termini, en la realitat, augmenta, mentre que el model de Solow ens diu que es manté rígid en el temps.

4. Model de Summers. Potser és adequat modificar una mica el model de Solow, ja que és massa simple i pot ser òptim fer-lo una mica més complicat, després d’haver vist la poca pràctica del model inicial respecte la desocupació a llarg termini. Es tracta ara d’explicar el model de Summers, que se’n deriva del de Solow. Aquest model es basa en què la productivitat depèn dels salaris relatius respecte les característiques del mercat laboral (el que paguen les altres empres més la incidència del sector públic sobre l’atur). Per això, afegim nous factors a l’esforç: 𝑒 = 𝑒(𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢)

On w salari que paga la empresa, 𝑤𝑎 salari que paguen les altres empreses i u és la taxa de desocupació. A més sabem que:   

El salari de l’empresa actual té influència positiva sobre l’esforç: 𝑒𝑤 > 0. El salari de mercat (o alternatiu) té influència negativa sobre l’esforç: 𝑒𝑤𝑎 < 0.

El nivell d’atur té influència positiva sobre l’esforç: 𝑒𝑢 > 0.

Resolem una altra vegada el problema de maximització de beneficis de l’empresa però amb el nou model: 𝜋 = 𝐹(𝑒(𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢) · 𝐿) − 𝑤𝐿

CPO:

𝑤 𝐹’(𝑒(𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢) · 𝐿) = 𝑒(𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢) 𝑤·

𝑒1 (𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢) =1 𝑒(𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢)

(4)

(3)

Podem trobar el nivell de treballadors òptim per l’empresa, L* a partir de (3) i trobarem el salari d’eficiència, w* a partir de (4), tot i que hem de resoldre primer (4) i després (3). Seguim el mateix anàlisi de Solow: l’elasticitat de l’esforç respecte el salari ha de ser 1 novament per a què es minimitzi el cost del treball efectiu però amb la diferència que hi ha dos nous factors afegits a l’esforç (𝒘𝒂 , 𝒖). La variable esforç de Summers. Afegim un altra supòsit: totes les empreses son idèntiques. Llavors, 𝑤 = 𝑤𝑎 . I creem una nova formulació sobre la variable esforç, e: 𝑒(𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢) = {

𝑤 − 𝑥𝛽 ( ) 𝑥 0

𝑠𝑖 𝑤 > 𝑥

𝑎𝑙𝑡𝑟𝑎𝑚𝑒𝑛𝑡

On w és el salari que paga l’empresa actual, x és un índex que mostra les condicions del mercat de treball, beta (β) és l’elasticitat de l’esforç respecte la prima del salari (valor entre 0 i 1); 𝑤−𝑥 𝛽

(

𝑥

) seria com una prima que l’empresa actual on es treballa paga de més respecte el mercat.

Llavors, si l’empresa paga una prima salarial, aleshores l’esforç serà positiu. En el cas que no hi hagi prima no hi haurà increment d’esforç. Sobre la formulació anterior podem comentar certes implicacions: 

  

Si beta (β) augmenta, augmenta l’esforç: ↑ 𝛽, ↑ 𝑒. Si 𝛽 → 0, podem adonar-nos que l’esforç serà igual a 1 i ens trobaríem amb una funció de producció 𝑌 = 𝐹(𝐿), la mateixa funció del nostre anàlisi tradicional.

Com més alt sigui el salari que dóna l’empresa, més alt serà l’esforç: ↑ 𝑤, ↑ 𝑒 . Sobre x direm que quan més grans siguin els salaris de les empreses alienes i millors condicions hi hagi al mercat laboral, menor serà el meu esforç: ↑ 𝑥, ↓ 𝑒 . Quan més alt sigui el nivell de desocupació de l’economia, major serà el meu esforç. Un treballador pot anticipar que trigarà un cert temps a trobar un nou treball per l’aversió al risc i per tant preferirà treballar i esforçar-se per no ser acomiadat: ↑ 𝑢, ↑ 𝑒.

Condicions del mercat de treball, la variable x. Com hem avançat, és un índex que mostra les condicions del mercat de treball o dit d’una altra manera, una valoració subjectiva de la situació del mercat de treball si el treballador no estigués a la empresa en la que està. És una bona mesura per comparar el salari que paga l’empresa amb les expectatives del mercat laboral. Una implicació sobre això és que si el salari que paga una determinada empresa no és millor que el que es pot trobar en una altra, no existirien incentius per esforçar-se en aquella empresa. S’expressa així: 𝑥 = (1 – 𝑏𝑢) · 𝑤𝑎

On x depèn de b que és un paràmetre subjectiu sobre l’aversió a l’atur (a quedar-se desocupat) i que és sempre positiu (𝑏 > 0), u és la desocupació i 𝑤𝑎 és el salari alternatiu representatiu del mercat. 𝒙 i el salari esperat. Podem relacionar la fórmula d’x anterior amb el salari esperat, que l’anotarem com 𝑤𝑒 . Tres casos: 





Quan l’individu és neutral al risc d’atur, 𝑏 = 1, llavors, 𝑥 = (1 − 𝑢) · 𝑤𝑎 = 𝑤𝑒 . Això vol dir que les condicions del mercat de treball són iguals al salari esperat. Si l’individu dóna molta importància (negativa) a quedar-se aturat, 𝑏 > 1, llavors 𝑥 = (1 − 𝑏𝑢) · 𝑤𝑎 < 𝑤𝑒 . Les condicions del mercat de treball són menors al salari esperat, degut a aquesta aversió a quedar-se aturat. És a dir, l’individu espera un salari major que el de mercat perquè no vol quedar-se desocupat (l’atur és un mal per a ell/a). Si l’individu pondera poc la desocupació, 0 < 𝑏 < 1, llavors, 𝑥 = (1 − 𝑏𝑢) · 𝑤𝑎 > 𝑤𝑒 . L’atur té un pes relativament menor en l’escala de preocupacions pròpies, per dues raons (entre d’altres): per l’existència dels subsidis d’atur i per una valoració positiva del lleure.

Com podem observar, aquest paràmetre b mesura la importància que se li dóna a estar aturat i és la variable que aporta subjectivitat a x. El salari d’eficiència individual. Després d’haver especificat alguns conceptes, derivarem la formulació sobre l’esforç que hem ensenyat anteriorment i la substituirem en la condició (4).

La CPO de 𝑒(𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢) quan 𝑤 > 𝑥 seria:

𝑤 − 𝑥𝛽−1 1 𝑒1 (𝑤, 𝑤𝑎 , 𝑢) = 𝛽 · ( ) · 𝑥 𝑥

La CPO i la funció de e (quan w > x) dins de la funció (4) quedaria:

𝑤 − 𝑥 𝛽−1 1 𝑤 𝛽·( ) · · =1 𝑥 𝑥 𝑤 −𝑥 𝛽 ( ) 𝑥 1 1 → 𝛽 · 𝑤−𝑥 · ·𝑤 = 1 𝑥 𝑥 𝛽·

1 ·𝑤 = 1 𝑤 −𝑥

𝛽·𝑤 = 𝑤 −𝑥

𝛽=

𝑤−𝑥 𝑤

𝑥 𝛽 =1− 𝑤

𝑥 =1−𝛽 𝑤

𝑤𝑖 =

𝑥 1−𝛽

El resultat és el salari (𝑤𝑖 ) que ha de pagar cada empresa per maximitzar els seus beneficis.

Si substituïm x en aquest resultat ens queda una funció molt interessant: 𝑤𝑖 =

1 − 𝑏𝑢 ·𝑤 1−𝛽 𝑎

Aquesta nova equació, que ens dóna el salari d’eficiència de cada empresa (individual), té les implicacions següents:   



Quan el salari alternatiu incrementa, el salari de l’empresa i també: ↑ 𝑤𝑎 , ↑ 𝑤𝑖 . Quan l’atur augmenta, el salari també ho fa: ↑ 𝑢, ↑ 𝑤𝑖 . Si el paràmetre b s’incrementa, el salari de l’empresa ha de disminuir: ↑ 𝑏, ↓ 𝑤𝑖 . El treballador acceptarà qualsevol salari per tal de no quedar-se atu...